Al jardí de Rusiñol
El Museu del Modernisme dedica una àmplia mostra als jardins de l’artista en què rescata pintures mai abans exposades
Els jardins de Santiago Rusiñol (1861-1931) són silenciosos i solitaris, diu la historiadora Mercedes Palau-Ribes. “No hi veiem cap figura humana representada, però sempre hi ha la mà de l’home, del jardiner, perquè al pintor no li importa tant la representació fidedigna del jardí com la representació de l’empremta que deixen l’home i el pas del temps”, afegeix. Com aquesta aigua que corre com la vida que s’escapa i aquests jardins tancats, una metàfora de la recerca de l’espai interior que el mateix artista, un home errant i excessiu, sempre va perseguir. Són els seus jardins de l’ànima, i el Museu del Modernisme ha reunit un important conjunt de 41 pintures entre les quals destaquen les 13 que el mateix Rusiñol va seleccionar el 1903 –i després va ampliar el 1914– per a l’àlbum Jardins d’Espanya.
“Algunes d’aquestes pintures no han estat exposades al públic des de fa un segle i d’altres veuen la llum per primera vegada”, assenyala Gema Losa, directora del Museu del Modernisme, que subratlla l’esforç que ha significat reunir les pintures de jardí, moltes de les quals en mans de col·leccionistes privats i de què només es tenia constància a partir de fotografies o de les litografies d’aquest àlbum Jardins d’Espanya. L’artista els va triar d’un en un i els va il·lustrar amb poemes de Joan Maragall, Manuel Machado, Juan Ramón Jiménez, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, que va escriure expressament el seu poema La relíquia. Publicat per la casa Thomàs de Barcelona, la primera edició del llibre cobria un arc cronològic de les seves pintures de jardins abandonats –motiu central de la seva producció artística i literària–, que anava del 1895 al 1901, ampliat fins al 1912 a la segona. En total, 55 obres, de les quals 22 encara no han estat localitzades.
“Tant de bo aquesta mostra ajudi a trobar més pintures”, diu Mercedes Palau-Ribes, comissària de l’exposició que es podrà visitar fins al 9 de juliol. Per la historiadora, tot i que era un llibre d’artista important, Jardins d’Espanya va passar bastant desapercebut a causa del seu elevat preu, 40 pessetes, “una barbaritat per l’època”. Palau-Ribes creu que Rusiñol era un gran cercador de bellesa i que la va trobar als jardins, “el lloc que millor li permetia expressar-se, l’emoció, la malenconia, la solitud, el repòs, la desolació, el pas del temps, la mort...”. “Posa’t davant dels meus quadres i deixa que et parlin”, deia Rusiñol.
La comissària considera, però, que en la seva passió pels jardins també va ser decisiva l’exposició que va fer el 1899 a la galeria L’Art Nouveau de París, que va suposar el seu primer reconeixement internacional, amb grans elogis de la crítica, gràcies en bona mesura a una visió innovadora d’Espanya, allunyada de tòpics. Rusiñol visitava els jardins però “no copiava del natural, sinó que observava i reproduïa el que veia després de passar-ho per la seva emoció”. Ho va fer fins al final, quan, minat per una vida de morfinòman, afectat de síndrome urèmica, sense forces i deprimit, es va refugiar a Aranjuez. La mort li va impedir acabar l’últim quadre, una nova mirada a la font de l’Espinario, envoltada de columnes jòniques, que la família del també escriptor i dramaturg va dipositar al MNAC i ara tanca l’exposició del Museu del Modernisme. “Acosteu-me el quadre i la paleta”, van ser les seves últimes paraules.
Dels 41 quadres exhibits, 13 van ser seleccionats pel pintor per a l’àlbum ‘Jardins d’Espanya’