Amb ell va començar la revolució
Ami personalment Agustí Montal em va canviar la vida professional, perquè jo estava ficat en el món del cinema i a la tarda ajudava Paco Rodri a entrenar el juvenil del Barça. Llavors Montal va fitxar l’anglès Vic Buckingham com a tècnic del primer equip i va començar a córrer pel club que necessitaven un intèrpret i em van agafar a mi per fer aquestes funcions. Amb Buckingham i després amb Rinus Michels vaig passar a ser l’enllaç entre el vestidor i la directiva i vaig començar a tenir molta relació amb la junta de Montal, que eren un grup de persones de molt nivell social, personal i econòmic a Barcelona. L’Agustí era molt bona persona, un empresari tèxtil ordenat i pacífic. Està molt clar que la seva decisió clau va ser el fitxatge de Johan Cruyff, una operació econòmicament arriscada. Amb Montal comença la revolució del Barça dels últims 50 anys, perquè amb en Johan es van començar a aplicar els conceptes que arriben fins avui. Actualment encara es diu que es busca un entrenador estil Barça, i això va començar llavors, perquè Johan Cruyff era el primer gran fitxatge estranger que arribava a Espanya en anys atès que les fronteres per als futbolistes de fora havien estat tancades.
Amb ell de president arriben dos episodis esportius molt importants, més enllà de la Lliga guanyada el 1974. Un és l’escàndol protagonitzat per l’àrbitre Emilio Guruceta en un partit de Copa BarçaMadrid. En aquella polèmica en la qual el Barcelona havia sortit perjudicat Montal es va mostrar molt enèrgic i es va enfrontar amb el poder centralista. Tot i que eren els darrers anys del franquisme, no era gens fàcil encarar-se amb els amics del règim que manaven a la Federació Espanyola, en els àrbitres... i ell ho va fer.
El segon episodi va ser el 0-5 al Bernabeu el 1974, un resultat que va ser una autèntica explosió a Catalunya. Se’n van fer productes, cançons, de tot. Va ser un autèntic esclat d’eufòria. Al final de la seva etapa com a president li va tocar viure pitjors moments perquè el club passava problemes econòmics, però res que entelés el fitxatge clau de Johan Cruyff.
Després, durant molts anys, vam mantenir la relació perquè ell era un gran aficionat al dòmino, com jo, i ens ajuntàvem per fer molts campionats els dilluns al Polo. De fet, dilluns ell encara va jugar al dòmino al Polo. I ell també venia al Tennis Pompeia a participar en els Barça-Espanyol de dòmino. Així mateix, coincidíem en viatges del Barça. L’últim que recordo va ser el del Mundial de Clubs del 2015 al Japó, on vam estar una setmana. Sempre parlàvem de futbol i de com anava tot.
Era una gran persona que sempre s’interessava per la teva família amb una amabilitat exquisida. El vaig veure fa poc i pels 82 anys que tenia es trobava bé. La seva pèrdua és una gran pena.