Un catalanista a El Pardo
Dos dies abans que Salvador Puig Antich fos executat a la presó Model, el 1974, la junta directiva del FC Barcelona encapçalada pel seu president, Agustí Montal Costa, va obsequiar Franco amb la medalla d’or amb motiu del 75è aniversari (encara que la concessió no constés en acta i per tant no ha pogut ser anul·lada).
Va ser la segona audiència d’Agustí Montal al palau casernari i fred d’El Pardo, als afores de Madrid, durant la seva presidència, obligat amistosament per dos catalans molt influents en l’esport d’aquells temps: Juan Gich Bech de Careda, delegat nacional d’Educació Física i Esports, i Pablo Porta, president de la Catalana de Futbol i després de l’Espanyola. Burgès, culer i catalanista. Fill d’una època –el seu pare ja va ser president del Barça del 1946 al 1952, anys de plom–, d’una casta empresarial –el tèxtil– i acomodat als temps, Agustí Montal va conduir amb cordialitat, pragmatisme i bonhomia una travessia complicada, en temps de molts grisos, cromàtics i policials: de com revertir una dècada de fracassos esportius i victimisme –amb raons– en un club capaç de guanyar 0 a 5 al Santiago Bernabeu i emportar-se una Lliga amb un futbol modern, vistós i futurista.
Va ser el president que va fitxar Johan Cruyff el 1973, contra vent i marea, gràcies al paper decisiu d’Armand Carabén, molt més que un gerent. El futbol espanyol era caspós i reaccionari: tenia por del futur, com el règim i mig Espanya. Per això portar Johan Cruyff i no un altre davanter ha garantit a Agustí Montal la gratitud que avui
Va ser l’últim president de la “burgesia catalana”, amb les seves contradiccions, i deixa grata memòria: va fitxar Cruyff
circula en els ambients barcelonistes d’una certa edat.
Agustí Montal va ser també l’últim president de la “burgesia catalana”, amb tots les virtuts i alguns dels defectes: cortesia, distinció, educació, taules, món i un afany per quedar bé que potser explica aquelles fotografies a El Pardo. Bah, velles històries que avui importen poc, tret de per posar en dubte que el franquisme va ser una cosa aliena, entre mesetaria i exòtica.
Ningú no recorda Agustí Montal perdent els papers, ni tan sols la nit del penal de Guruceta al Camp Nou. O quan el llegendari incident de l’hotel Colón de Sevilla. Míster Mármol (Rinus Michels) es va assabentar que un grupet de jugadors havien demanat xampany després d’una derrota important. L’holandès va agafar la safata i va entrar a l’habitació. Una esbroncada.
Potser aquella imatge de tou –i el curs dels seus negocis– expliquen que abandonés aviat, el 1977, i el succeís Núñez. Res a veure.