“Construïm ‘wikicases’ com si fossin mobles d’Ikea”
Tinc 43 anys: veuré el final de les burocràcies gràcies a la digitalització: ara wikejarem la banca. Vaig néixer a Londres: s’haurà de reinventar. Quant costava llogar un pis? Avui són quatre clics. Ningú no pot resoldre els problemes de tots, però entre
Com em puc construir una wikicasa? WikiHouse reinventa la construcció d’habitatge. És una idea col·lectiva en què participem enginyers, arquitectes, proveïdors, constructors i tota mena d’usuaris que comparteixen la seva experiències.
Li envien els plànols i els copies?
Keynes ja deia que és molt més fàcil enviar la recepta que les galetes. Veus a la xarxa aquests plànols que no et costen res i els adaptes, refàs, millores... En demanes d’altres...
I així passem d’enviar àtoms a enviar bytes, perquè internet és de franc.
La wikicasa forma part d’aquesta revolució digital. Volem compartir i millorar entre tots la planificació de l’habitatge i això vol dir construir-la de manera global i compartida, però que la manufactura sigui local...
No enviaran els maons, esclar.
Dissenyem per reduir el cost en temps, diners, habilitat, energia i recursos fins a permetre a la majoria construir-se casa seva.
I els materials?
Els pensem perquè siguin el més fàcils de trobar, modificar, millorar i distribuir. Diem que Elvis Costello va compondre les seves cançons
perquè poguessin sonar com obres mestres fins i tot en els transistors barats.
I se’n va sortir.
Ni les millors cançons ni les millors cases no tenen per què ser només per als rics.
A mi posar totxos em sembla complex.
Depèn de com s’hagin dissenyat els maons, la casa, els plànols... Entre tots donem pautes i cadascú les adapta al seu medi, cultura i clima perquè siguin accessibles, inclusius, circulars i que es reciclin.
I no em cobren res per les idees?
Les idees són de tots i per a tothom. Evitem construir cases per a rics o pobres. Les volem per als nous normals, que som la immensa i orgullosa majoria als països democràtics.
Em temo que els constructors fins ara no han anat per aquest camí.
Perquè fins ara s’aprofitaven de la barrera dels costos burocràtics que impedia a la gent construir. I la utilitzaven amb la complicitat de vegades inconfessable dels polítics.
Ja ho pot ben dir!
Però el més difícil no és construir en si. Muntar-se una wikicasa és com muntar un moble d’Ikea. Pot ser fins i tot divertit.
Segurament...
El desafiament el tenim ara a wikejar les despeses burocràtiques que encara la dificulten. Per exemple, aconseguir una assegurança per a les wikicases o una hipoteca.
I si algú centralitza la construcció i ho assegura i garanteix tot?
Això ja no seria wikihabitatge, perquè acabaria centralitzant també la innovació. Impediria que cadascú aportés les seves noves idees als plànols de tots. Seria un constructor més, però que distribueix els seus plànols per internet. I no és el mateix. Es podran dissenyar també wikihipoteques i wikiassegurances?
Ja hi estem ficats. Es poden anar assegurant els proveïdors d’un en un i després buscar fórmules conjuntes. Quant a les wikifinances, ara ja són més que simples plans: a Anglaterra estan madurant.
I les garanties dels materials?
Es poden unificar, per descomptat. Jo he arribat a reunir quinze garanties de proveïdors en una de sola. De nou pensi que els costos burocràtics avui gairebé són zero.
I els polítics?
Aquesta és l’última gran frontera que ens queda per superar. Vejam, la burocràcia va néixer amb l’escriptura i va evolucionar fins a convertir-se en l’Estat nació i permetre la revolució industrial.
Les empreses també eren burocràcies.
Però avui la digitalització ha reduït el cost de qualsevol burocràcia a gairebé zero i la intel·ligència col·lectiva no troba barreres.
Per exemple.
Per què no existia abans Airbnb?
Perquè llogar era un procés lent i costós i amb riscos: requeria agències.
Avui són tres clics d’internet i vostè ja té pis per al cap de setmana i on li doni la gana, perquè com que gestionar milers de pisos a tot el planeta és gairebé de franc, es col·lectivitza la innovació en l’explotació i lloguer de finques.
Però el propietari encara és el propietari... De quina forma ho continuarà sent?
Veurem una revolució digital també en la manera d’entendre, gestionar, pagar i gaudir de la propietat de les cases. Començant per la construcció i l’arquitectura: i si paguéssim als arquitectes només per les millores que aconsegueixen en l’ús d’un espai?
Això sí que és complex.
No amb les tecnologies digitals de big data. Podem mesurar, per exemple, si un nou disseny residencial ha millorat la qualitat de vida dels residents mesurada amb múltiples paràmetres: llum, so, comunicabilitat... I pagar l’arquitecte en funció d’aquella millora.
És difícil d’implementar.
Ja no ho és. I veurà quan s’apliquin aquests criteris a l’ús i qualificació del sòl habitable: per què no barrejar els usos del sòl urbà si quan mesurem el soroll, la contaminació i qualsevol inconvenient a l’instant veiem que són compatibles? Per què no barrejar-los i democratitzar l’habitatge i les ciutats?