La bossa de mà desapareguda

FA disset dies que va començar el judici pel cas Palau i l’interès no afluixa, més enllà que tenim més o menys clar com es va produir el saqueig, qui en va treure profit personal, quines organitzacions es van finançar irregularment i fins i tot qui va pagar per presumptes favors. Però la capacitat de sorpresa no baixa perquè cada nou testimoni aporta informacions sorprenents. Hi ha hagut moments propis de la segona part de La escopeta nacional, com quan Marta Vallès, la dona de Fèlix Millet, va manifestar que els casaments de les seves filles els va pagar el Palau perquè van servir de propaganda davant la societat civil. O com quan Clara Millet no va saber què respondre-li al seu pare quan li va fixar el casament un divendres a la una, argumentant “que els seus convidats se n’anaven fora els caps de setmana”. Millet era com Jaume Canivell (José Sazatornil), resolutiu en els negocis i adulador amb el poder.

Però, sens dubte, el millor instant ha arribat amb la declaració de Mariona Carulla, vicepresidenta del Palau amb Millet, que va assegurar que qui manava era ell, que ella no sabia ni el que cobrava i que els comptes els explicava Gemma Montull de viva veu sense ni tan sols un PowerPoint. Després va confessar que ignorava que el Palau hagués pagat les celebracions nupcials de les filles del president de la institució i va afegir: “I en un dels casaments em van robar la bossa de mà”, la qual cosa és la millor metàfora del lladronici a què estava sent sotmès el recinte, ja que perillaven fins i tot les carteres.

El cas Palau és un exemple il·lustratiu de com els barruts no respecten ni les institucions més sagrades, de com l’arribisme va irrompre en la societat civil catalana i de com els qui defensaven el catalanisme no van tenir inconvenient a assaltar una de les seves icones per finançar-se. Una tragicomèdia local, amb personatges coneguts, que resulta tota una lliçó de com determinats discursos patriòtics no haurien de servir ni per embolicar el peix.