Una rosa portuguesa

L’escriptor Gabriel Magalhães elogia el savoir faire del primer ministre del seu país: “L’artefacte portuguès, aquest Govern minoritari socialista que António Costa s’ha tret de la màniga, s’està transformant en un èxit internacional. Costa és cada vegada més el mag Merlí del malparat socialisme europeu”.

L’artefacte portuguès, aquest Govern minoritari socialista que António Costa s’ha tret de la màniga, s’està transformant en un èxit internacional. Costa és cada vegada més el mag Merlí del malparat socialisme europeu. Són molts els que observen amb admiració com el Partit Comunista i l’esquerra radical s’han transmutat en coloms, conillets blancs que, sortint del barret de copa del Parlament portuguès, donen suport al Gabinet del gran prestidigitador de Lisboa. Mentrestant, ja han vingut delegacions d’altres països a veure si descobreixen el truc: Benoît Hamon, el candidat socialista a l’Elisi, va ser aquí recentment.

Tots aquests visitants lluiten amb la paraula portuguesa, molt difícil de traduir, que crisma el bunyol: geringonça. En anglès, s’han decidit per contraption; en francès, per una cosa brinquebalante . En castellà, ens haurem de conformar amb artilugio i, en català, de moment el millor que he aconseguit és artefacte. I aquesta és la primera lliçó: el Govern de Costa constitueix una cosa que s’ajusta a la societat portuguesa i que no serà fàcil exportar a altres països. Per tant, cada nació, si ho desitja, haurà d’inventarse el seu propi artefacte.

Com neixen aquests estris governatius? Sorgeixen de l’actual desconfiança dels pobles europeus que, per protegir-se i perquè no ho tenen gens clar, elegeixen parlaments sense majories fàcils. Autèntics trencaclosques polítics. És com si els ciutadans volguessin firmar amb els seus governants contractes temporals, els mateixos que, en molts casos, els fan a ells. Es garanteix d’aquesta manera que els seus líders els hauran d’escoltar, sense poder perpetrar abusos. De fet, en comptes de lliurar-se a les sirenes de la dreta radical, els europeus prefereixen repartir el poder entre els partits. I el polític hàbil que comprengui aquesta necessitat que la gent té de ser atesa serà qui estigui en el poder. A més, aquest líder ha de ser suau i dur alhora.

Tenint en compte que la Unió Europea ja no constitueix una garantia sòlida, un artefacte és, a més, un govern que recupera la tradició nacional dominant, donant alguna seguretat a la gent i creant pau social. A cada país, aquesta moderada resurrecció patriòtica segueix camins diferents. A Portugal, per exemple, hi ha un nacionalisme d’esquerres. En efecte, la nostra revolució republicana del 1910, jacobina i una mica maçònica, va crear els nous motllos del sentiment patriòtic. Van ser anys de gran exaltació lusitana, una cosa que Salazar va continuar, intentant connectar el culte republicà a la pàtria amb la tradició conservadora. El 1974, la revolució dels clavells, viscuda amb passió per la majoria del país, va tornar a reorientar el sentiment nacional cap a l’esquerra. És tot aquest nacionalisme republicà i esquerrà el que alimenta l’artefacte de Costa. Entre les primeres mesures del seu Govern hi va haver l’operació per recuperar el control de la companyia aèria nacional, la TAP, que havia estat venuda pel gabinet anterior. A més, davant l’entrada de capitals estrangers, el Govern pugna ara per mantenir un gran banc basat en diners portuguesos: la Caixa Geral dos Depósitos. D’altra banda, s’intenta conservar l’estatus salarial dels funcionaris de l’Estat. L’artefacte de Costa és, doncs, nacionalista, però gens xenòfob o antieuropeista. Els pobles que volen artefactes no desitgen ruptures com el Brexit, sinó una gestió que miri fredament pels seus interessos.

A Espanya, que no va tenir una revolució com la nostra, l’artefacte és conservador i consisteix en un Govern del Partit Popular, format per una dreta reciclada, modernitzada, on, malgrat la novel·la de capa i espasa de la corrupció, sempre amb noves entregues, la gent veu una roca de seguretat nacional. A Dinamarca, també hi ha un artefacte de dretes; a Alemanya, un de centre, la cèlebre gran coalició. El que potser sigui original a Portugal és, precisament, la barreja de nacionalisme i esquerranisme que exhibeix el nostre artefacte i el paper clau que els socialistes exerceixen. En una Europa amb tants governs presidits per liberals de dreta, es comprèn que qui viatja a Lisboa, a més de visitar la torre de Belém i el monestir dels Jerònims, s’interessi pel nostre artefacte: una cova on l’esquerra de tota la vida sobreviu gràcies a la seva identificació amb el país.

Per fi, els artefactes, fins i tot els d’esquerra, com el portuguès, tendeixen al conservadorisme: representen una manera de garantir el que es té. I aquesta és potser la seva gran limitació: són assegurances de vida polítiques, però es poden revelar incapaços de dissenyar els camins del futur. Es tracta de pegats que potser no es transformin en horitzons. En una Europa que oscil·la entre l’exasperació xenòfoba i l’artefacte suaument nacionalista, de moment no es veu ningú capaç de plantejar un futur que il·lusioni de debò.

Els artefactes són assegurances de vida polítiques, però poden revelar-se incapaços de dissenyar els camins del futur