Obert només per resar
Els londinencs responen desafiadors a l’atemptat i no es deixen intimidar
Mark Twain, amb el seu geni i el seu sentit de l’humor, va ser el primer en dir allò de “mai deixis que la veritat espatlli una bona història”, frase repetida després al llarg de les dècades amb més o menys serietat per directors de diaris, alguns de molt importants. Ahir a les 8.30 del matí, al veure Piccadilly semidesert a l’altura de l’estació de metro de Green Park, els autobusos turístics de dos pisos completament buits i un trànsit davant de Harrods més propi del dia de Nadal que d’un dijous, el títol d’aquest reportatge estava clar. Havia de ser “Londres, ciutat fantasma”. Només faltava la narrativa. La nòria tancada. L’abadia de Westminster tancada. El Parlament tancat. Downing Street convertit en búnquer.
Doncs bé, per una vegada i sense que serveixi de precedent, sí que deixarem que la veritat arruïni una bona història, potser per explicarne una de molt millor, la de com els londinencs no s’han deixat acovardir, com tampoc no ho van fer després dels atemptats del juliol del 2005. La comunitat musulmana ha estat la primera en organitzar una recaptació de fons per a les víctimes, a les mesquites s’hi ha resat, i en una ciutat on es parlen gairebé dues-centes llengües, la victòria o la derrota serà multicultural.
Seria una exageració dir que Londres va funcionar ahir al cent per cent, però no que ho va fer al vuitanta o noranta per cent, que no està gens malament després del trauma de l’ocorregut, magnificat per les xarxes socials, que durant hores van explicar una barreja de veritats, mitges veritats i mentides. Les escoles van romandre obertes, tothom va anar a treballar, el transport públic va funcionar amb absoluta normalitat, i si hi va haver menys trànsit va ser perquè els comerciants van témer embussos encara més monumentals de l’habitual i només van fer els viatges estrictament necessaris. Hi va haver, esclar, turistes que atemorits van tornar abans d’hora a casa, i d’altres que van cancel·lar els viatges en l’últim moment. Però els qui es van quedar, la gran majoria, van sortir al carrer amb els seus guies i els seus mapes, a aprofitar tant com fos possible un dia fresc però assolellat, ja de primavera.
Vista des de Victoria Street, la nòria semblava efectivament parada, i confirmava la teoria del Londres fantasma, tancat i barrat. Però era un efecte òptic, perquè es mou tan a poc a poc que des de lluny no es pot apreciar, i dins dels seus mòduls semblava haver-hi gent. I si la narrativa predeterminada acabés per no ser certa? El carrer estava tallat a l’altura del centre de convencions Queen Elizabeth i el Methodist Hall, amb aquelles cintes policials blaves i blanques que diuen “no passar”, algunes d’elles a terra, tallades pel vent. Era l’última frontera, d’allà no es podia passar com demostrava la presència de càmeres de televisió, i la gent havia aprofitat per deixar-hi una dotzena de rams de flors.
Un agent de seguretat bloquejava l’accés a l’abadia de Westminster. “Està tancada, oi?”. “Per al turisme sí –diu somrient una agent de seguretat–. Però si ve a resar, endavant”. Tots els carrers d’accés a la plaça del Parlament seguien bloquejats, però no en canvi el pont de Westminster, obert al trànsit per als vianants i cotxes, i on munts de turistes (entre ells grups d’àrabs, amb les dones cobertes amb el vel) es feien selfies amb el Big Ben al fons, al lloc on el terrorista va pujar a la vorera i va matar dos transeünts. Demostració que, més enllà de la tragèdia humana, el que l’Estat considera més greu és l’amenaça a les seves institucions, com el Parlament de Westminster.
Policies amb les metralladores a l’esquena atenien amablement els turistes i els explicaven com arribar a les seves destinacions fent una petita volta. Quan va resultar que les sales del gabinet de guerra de Churchill estaven obertes, i que es podia passar literalment per la porta del Foreign Office, el Ministeri d’Economia i el Downing Street mateix, tot això a escassos metres del lloc de l’atemptat, la narrativa de l’article se’n va anar definitivament en orris.
Londres és un gegant que no es deixa acovardir així com així. I està bé això de deixar que la realitat s’interposi en una bona història! Caldrà repetir-ho...
La nòria va tornar de seguida a donar voltes i el pont de Westminster es va obrir ahir mateix al trànsit