Una UE unida a la mesura alemanya
Berlín vol una Europa a diverses velocitats que li resolgui assumptes globals com els refugiats, la seguretat i el comerç llunyà
El 25 de març del 1957 a Roma, el canceller Konrad Adenauer i el secretari d’Estat d’Exteriors, Walter Hallstein, asseguts al costat dels seus homòlegs de Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos en una sala del palau dels Conservadors del Capitoli, van firmar per Alemanya els tractats precursors d’allò que avui és la Unió Europea. Des d’aleshores, els alemanys s’han assegut a totes les taules de l’evolució comunitària, sempre en posició de lideratge, encara que amb actitud discreta i sense fer-se veure, perquè la llosa històrica del nazisme i de la Segona Guerra Mundial es deixa sentir encara.
L’europeisme de la població alemanya és notable. Un sondeig revelat ahir per Die Zeit indica que el 61% dels alemanys té una bona o molt bona opinió de la UE. En franges d’edat més joves, el panorama és encara més favorable. Una altra enquesta de la Fundació Bertelsmann entre joves alemanys de 15 a 24 anys va concloure que el 87% dona suport a la UE, encara que també reclama reformes (el 77%). No és estrany que el moviment ciutadà #PulseOfEurope, que crida a manifestar-se els diumenges en defensa de l’ideal europeu, hagi sorgit a Alemanya, i s’estigui exportant a altres països.
Amb aquell consens europeista del gruix de la població, en aquests temps turbulents de Brexit, Trump i populismes d’ultradreta, resta només saber fins a quin punt Alemanya està disposada a assumir un paper polític internacional més important com a herald de la UE, si vol que el club europeu pinti alguna cosa al món global. “Europa haurà d’aprendre a assumir més responsabilitats al món en el futur; també hem de mantenir el nostre model econòmic i social enmig del ràpid canvi al món”, va dir la cancellera, Angela Merkel, el passat 12 de gener a Brussel·les al rebre el doctorat honoris causa de les universitats belgues de Gant i Lovaina pel seu compromís europeu.
Entre el temor d’alguns que el Brexit generi una Europa massa alemanya, i el d’altres que la primera economia del continent no assumeixi un paper preponderant de representació exterior, Alemanya està cridada a buscar el punt mitjà just. En principi, això hauria d’anar en detriment d’un lideratge alemany en els assumptes d’Europa que en els últims anys ha estat economicista i fred, amb governants que se sentien molt còmodes imposant austeritat i reformes com a panacees germàniques davant tots els mals. En el seu tracte a Grècia en la gestió de la crisi del deute a l’estiu del 2015, l’Alemanya erigida en guardiana de l’euro va oferir així la seva cara més antipàtica.
A l’Alemanya del segle XXI li interessa una UE a dues o diverses velocitats –Merkel ha cridat als europeus a “tenir el coratge d’acceptar que certs països avancen més ràpidament que d’altres”–, un esquema en el qual l’acompanya el tradicional soci francès, amb el suport una mica més contingut d’Espanya i Itàlia, com es va veure en la cimera a quatre de Versalles del passat 6 de març.
Però a Berlín li interessa sobretot una UE que resolgui els assumptes que cap país europeu, ni tan sols la potent Alemanya, no pot afrontar en solitud, i que l’afecten especialment. Que són tres: crisi dels refugiats, seguretat i política econòmica conjunta respecte a tercers, com seria la Xina. “Els particularismes no ens faran avançar en defensa”, va alertar Merkel en aquell discurs de gener. L’acord de la UE amb Turquia de març del 2016 per frenar el flux de refugiats cap a Europa, d’arquitectura netament alemanya, és un exemple del marc resolutiu que desitja la cancellera per a un club destinat a ser de 27 membres quan el Regne Unit marxi.
D’altra banda, per al conjunt d’Europa, l’estabilitat política alemanya és crucial, però ningú no tem sorpreses. Després del respir proporcionat pel resultat de les eleccions als Països Baixos, que Alemanya sigui una de les altres dues cites electorals clau del 2017 –l’altra és França– no provoca grans maldecaps a les cancelleries europees.
La democristiana Merkel i el seu rival en els comicis del 24 de setembre, el socialdemòcrata Martin Schulz, expresident del Parlament Europeu, corren últimament alhora en els sondejos; i els ambaixadors a Berlín se senten ben tranquils sobre això ja que, cadascú a la seva manera, els dos candidats són ferms europeistes. I el destí del partit populista dretà Alternativa per a Alemanya (AfD), que al setembre entrarà amb tota seguretat en el Bundestag, és quedar aïllat a l’hemicicle, sense que cap altre partit vulgui pactar-hi res. En aquest sentit, Alemanya no implica riscos.
Alemanya sembla acostada a assumir un rol de representant de la Unió Europea al món