Si anem sols, desapareixerem

Europa ha produït els avenços polítics més destacats i concrets: al llarg d’aquesta ja llarga postguerra, ha generat pau, prosperitat i desenvolupament. Tot i això, donar-los per garantits de cara al futur seria un error. La història ens ho ha ensenyat. Benvingudes siguin, doncs, les celebracions dels tractats de Roma si ens han de servir per recordar que aquestes victòries es defensen sobretot amb la voluntat de fer avançar el projecte d’una Europa unida i forta.

Cal recordar que el procés de creació d’una federació d’estats iguals va quedar interromput el 2005 arran del no de França i Holanda en el referèndum constitucional de la UE. El genuí i popular entusiasme es va transformar en desconfiança i por. La solidaritat, que era el fonament de la casa comuna europea, que ens ha permès viure en pau durant tres generacions, que ha convertit Europa en la casa de les minories, es troba avui en retrocés i abdica davant els egoismes nacionals que minen els fonaments de la nostra Unió. Cada dia som més dèbils i estem més dividits.

Després de la regressió europeista a França i de la sortida de la Gran Bretanya, l’únic país de referència a Europa és Alemanya. No obstant això, Alemanya, forta gràcies a les seves virtuts i mèrits, exerceix el seu lideratge sense compartir-lo, i fer-ho és essencial perquè sigui acceptat per tots.

Pensem en les tensions que ha generat el problema grec a causa que no s’ha enfocat com un diàleg entre Brussel·les i Atenes, sinó, bàsicament, entre Berlín i Atenes.

A causa de la nacionalització de la UE, la Comissió ha perdut poder. Un exemple d’això és el llibre blanc sobre el futur de la Unió. El president Juncker avança cinc propostes però no es decanta per cap, la qual cosa denota les dificultats polítiques de la Comissió.

A la ferida del Brexit, als nacionalismes que corroeixen la idea de la Unió, a la difusió dels populismes que només saben destruir, s’hi afegeix el desafiament de Trump. El president dels Estats Units tranquil·litza la Xina reconeixent-la com una única realitat política, però aplaudeix el Brexit, pronostica noves desercions de la UE, ridiculitza la nostra Unió definintla com una gàbia que tanca els estats membres i acusa Alemanya d’excedir-se en les seves atribucions. Necessitem més humiliacions, que se’ns margini encara més, per començar a reaccionar?

Tots sabem que cap país per si sol, ni la gran Alemanya, ni França, ni Itàlia, ni Espanya, no podrà aguantar el pas que els EUA i la Xina imprimeixen al món.

Crec que el 60è aniversari dels tractats de Roma arriba quan Europa passa per hores molt baixes, però estic convençut que els esdeveniments abans esmentats ens brinden nous estímuls i ens imposen gairebé l’obligació de reaccionar. Els fets recents ens mostren d’una manera encara més evident que Europa és la nostra única possibilitat de sobreviure. L’Europa de dues velocitats, que des de fa anys defenso, constitueix una primera i necessària reacció i ens ofereix la possibilitat de tornar-nos a posar en camí amb energia i voluntat renovades. Uns països estaran disposats a compartir la defensa o un espai únic de seguretat, les polítiques energètiques o l’Europa social. L’essencial és tenir per objectiu una integració cada vegada més forta. El que no hi ha d’haver són països de primera i de segona, ni vetos als que desitgin adherirse als projectes comuns.

Aquesta no és l’Europa que havia somiat però obre una opció de futur, entre altres coses perquè tinc la certesa que tant a França com també a Alemanya, com recentment ha passat als Països Baixos, hi prevaldrà l’europeisme.

Preparem-nos, doncs, per celebrar les victòries del passat, reflexionem sobre les dificultats presents i posem-nos en marxa, encara que cada un vagi al seu ritme. Ja arribarà el moment que tornarem a caminar junts. Si anem sols, estem destinats a desaparèixer.