Agitació i propaganda
En el debat sobre el procés s’aprofita tot, com passa en el porc. Més que a un diàleg assistim a un monòleg: democràcia formal contra democràcia ritual, i absència de democràcia consensual. S’alimenten dos relats paral·lels tot esperant l’anunciat xoc de trens. Una batalla simbòlica en què l’agitació i la propaganda desplacen la informació. Fins i tot les decisions de tercers són llegides de manera radicalment diferent. Posaré dos exemples: la clatellada de la Comissió de Venècia –un òrgan consultiu del Consell d’Europa– a la polèmica reforma de llei orgànica del Tribunal Constitucional i la inèdita apel·lació al diàleg que va fer Francisco Pérez de los Cobos en el seu comiat com a president del TC.
Primer exemple. Efectivament, la Comissió de Venècia, integrada per experts en dret constitucional, va publicar el 13 de març un informe sobre la reforma, impulsada pel Govern espanyol, perquè el TC pogués dictar mesures per al compliment de les seves sentències. És veritat que en una de les conclusions la comissió “no recomana que s’atribueixin aquests poders” al TC, però també ho és que tot seguit precisa: “De tota manera, davant l’absència d’estàndards comuns europeus en aquest camp, la introducció d’aquests poders no contradiu aquests estàndards”. Tot i això, establerta la discrepància procedimental, la primera conclusió (pàgina 14) és taxativa: “La Comissió de Venècia recorda que les decisions dels tribunals constitucionals tenen caràcter definitiu i obligatori (...) i han de ser respectades per totes les institucions públiques i els individus (...) Quan un funcionari públic refusa executar una decisió del Tribunal Constitucional, viola els principis d’imperi de la llei, separació de poders i cooperació lleial entre els òrgans estatals”.
Segon exemple. El discurs de comiat de Pérez de los Cobos. El president del TC no va fer res més que repetir en veu alta la doctrina que l’Alt Tribunal va establir en la seva sentència del 25 de març del 2014 sobre la Declaració de sobirania del Parlament (23/I/2013). Reprodueixo el considerant b): “La Constitució no aborda ni pot abordar expressament tots els problemes (...), en particular els derivats de la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu estatus jurídic. Els problemes d’aquesta índole no poden ser resolts per aquest Tribunal (...) Per això els poders públics, i molt especialment els poders territorials que formen el nostre Estat autonòmic, són els qui estan cridats a resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació els problemes que es desenvolupen en aquest àmbit”. Considerant c): “La primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental, perquè en el nostre ordenament constitucional no hi té cabuda un model de ‘democràcia militant’ (...) Aquest Tribunal ha reconegut que hi caben totes les idees que es puguin defensar i que ‘no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional’”.
Vet aquí l’abast de la clatellada de la Comissió de Venècia; també la inèdita posició del president del TC. Res de nou sota la capa del sol.
La ‘clatellada’ de la Comissió de Venècia i la ‘inèdita’ invitació al diàleg del president sortint del TC