Secrets d’Estat
El meu enyorat mestre Néstor Luján es va presentar un dia al menjador de Can Boix i va exclamar: “No entenc com el Rei no es presenta a les Corts i els diu: senyors del Govern, tenen vostès el cap de la Guàrdia Civil fugit en cerca i captura, la directora del Butlletí Oficial de l’Estat que es ven el paper per comprar abrics de visó a la seva amiga, el ministre de Governació acusat pels casos del GAL, tant per segrest equivocat com per encalcinar Lasa i Zabala, el germà del vicepresident assegut en un despatx que no li correspon a Sevilla, etcètera. Algú pot explicar-nos quan s’aturarà aquest despropòsit?”.
Es va aturar l’any 96 quan Aznar va guanyar Felipe per tan poc que va haver de pactar amb Jordi Pujol. A Espanya encara hi ha gent que afirma que González va ser un gran estadista perquè... ens va ficar a l’OTAN!, i a la UE, quan ell, com Suárez abans que ell, només va complir un programa precís de transició política elaborat pel Departament d’Estat dels Estats Units i comunicat a Espanya per Henry Kissinger i el general Vernon Walters. Recomano llegir les memòries de Walters, Silent missions, amb les seves visites a Franco i Carrero Blanco, per entendre millor la transició.
En plena corrupció del Partit Socialista, aquell any del 1990 em va estranyar molt que el Rei, en el seu discurs de Nadal, no introduís cap mínima al·lusió a la corrupció. No aquella llauna tanmateix exacta de Néstor Luján, però sí alguna cosa. Res. Silencis significatius i sospitosos. Jo, que havia estat monàrquic per dues raons –perquè el meu pare ho era i em parlava d’Alfons XIII i perquè els meus amics José María de Areilza i Antonio de Senillosa m’exhortaven a ser monàrquic “per motius estètics”, segons Senillosa–, vaig veure disminuir la meva adhesió a la Corona davant aquell incomprensible silenci que era tolerància amb els abusos del PSOE.
Llavors vaig donar suport a José María Aznar en un grup injuriat per El País i altres aduladors socialistes, anomenant-lo el Sindicat del Crim, format per Antonio Gala, Camilo José Cela, Ansón, Del Olmo, Del Pozo, Pablo Sebastián, Herrero i d’altres.
González se’n va sortir de franc, declarant amb tot el cinisme a sor Gabilondo que ell se n’havia “assabentat pels diaris” i que res a veure amb la X del GAL.
Doncs bé, 27 anys després hem sentit els enregistraments que els serveis secrets espanyols, comandats llavors per Narcís Serra, el polític més semblant a Fouché en un govern espanyol, havien obtingut de les converses del cap de l’Estat, el rei Joan Carles. Un tema normal sobre la seva vida privada però que, en aquell moment, va tenir prou entitat per fer-li xantatge amb la cinta i evitar que parlessin de la corrupció. Quid prodest?, doncs a Felipe González naturalment, que només va haver d’acompanyar a les portes de la presó alguns dels seus ministres.
Així les coses, el debat rellevant en aquest moment em sembla que és calibrar si val la pena airejar aquestes cintes gairebé tres dècades després o val més per a l’estabilitat del país i la marca Espanya callar, ignorar el passat i tirar-hi un hipòcrita vel al damunt.
Suposo que els zapateristes partidaris de la memòria històrica i d’obrir tombes prefereixen que es conegui la veritat per pretèrita que resulti. No fins a Guzmán el Bueno, però sí des del 1931, per exemple, quan es va iniciar la República. Després hi ha els que, com qui això escriu, es vam empassar la saliva durant tretze anys de govern de Felipe González, que vam acatar democràticament, però que ens van semblar d’un nivell bananer amb discursos més propis de Cantinflas que d’un primer ministre europeu. Ens sembla de justícia, tant poètica com històrica, que Felipe González, que va propiciar aquest tarannà moral de república bananera que s’ha establert a Espanya després de Leopoldo CalvoSotelo, no sigui considerat un gran estadista sinó un governant permissiu els encerts del qual van consistir a executar les consignes que li venien des dels Estats Units, amb les maletes que li venien d’Alemanya.
A favor de no airejar més draps bruts ni destapar clavegueres de l’Estat hi ha els que creuen que això no beneficiarà la marca Espanya ni serveix a cap causa útil de cara al futur. Entre els que així pensen n’hi deu haver uns quants que desconfiïn de les causes últimes d’aquestes anacròniques revelacions, perquè van en detriment de la Corona: l’impecable comportament de Felip VI, que no deixa la menor escletxa per a la crítica, no se li pot discutir personalment, només institucionalment. A qui pot interessar? Als republicans oposats a la monarquia per tradició o als qui esperen que el càrrec del cap de l’Estat quedi vacant per ocupar-lo ells. Personalment, només em sembla legítim l’esclariment de la veritat, que cadascú carregui la part que li toca i ningú no vagi a parar a un lloc de la història que no es mereix. Les maniobres contemporànies pel poder, que també són normals i fins i tot legítimes en democràcia, sempre que es respecti o es modifiqui legalment la Constitució, mereixen un mínim d’atenció.
Em sembla legítim aclarir la veritat, que cadascú carregui el que li toca i ningú acabi en un lloc de la història que no mereix