Els planetes sords
Un creu que el món que habita en la seva petita realitat individual afecta la humanitat sencera
Aun amic li han vist algun objecte flotant no identificat al cos i ha de fer-se unes proves. Hem decidit acompanyar-lo en els seus periples hospitalaris perquè és força sord i fingeix que hi sent. Pertany a aquella generació d’homes que va créixer veient pel·lícules de l’Oest, i es fa el fort. No dic que fingir que hi sents quan no t’estàs assabentant de res, avui dia, no tingui avantatges, però a les consultes mèdiques és perillós.
Així que l’altre matí el vaig acompanyar en una llarga excursió, a un gran hospital. Vam sortir de la consulta amb un grapat de papers, entre informes i volants. La infermera va donar unes indicacions vagues sobre les diferents finestretes a les quals havíem d’anar per organitzar diverses cites. Ecografies, analítiques i tal. Se suposava que jo, com que encara no soc sorda, m’assabentaria de tot el que calia fer. Pot ser que els matins no siguin el meu fort, però la comunicació oral tampoc no és la virtut més gran del personal d’aquest centre. Vaig estar a punt de tornar-me boja. És inquietant que una cosa aparentment senzilla sembli un jeroglífic egipci.
A l’anar d’un taulell equivocat a una cua errònia, travessant pavellons incorrectes sense parar, va arribar un moment anguniós en què vam veure que donàvem voltes en cercle, incapaços no només de saber on havíem d’anar, sinó fins i tot per a què. La cita de l’ecografia ja ens l’han donat o l’hem de demanar ara?, preguntàvem, amb el revoltim de papers caientnos de les mans. Aquest mòbil no té grapadora?, deia el meu amic, que a més de fingir que hi sent s’entossudeix a afegir caos al caos, xiuxiuejant acudits de manera gairebé inaudible, perquè no se li noti la sordesa. Jo suava la cansalada, interceptant infermeres. Perdoni, aquest paper, a qui l’hi hem de donar? Això han de portar-ho al taulell de petició de cites per a l’especialista del pavelló de Santa Mònica, va dir la dona. Santa què?, vaig dir jo. Santa Mònica, va repetir, mirant-me estupefacta per la meva ignorància en matèria de pavellons sants. Esclar, va riure el meu amic, que ets ximple?, el Pavelló de Santa Ludovica de tota la vida.
La cosa ens va portar a entretenir-nos amb la ment d’aquesta infermera que creu que el seu pavelló de Santa Mònica Ludovica, al qual sens dubte ella va tots els dies, és mundialment conegut. No contempla que algú no sàpiga de què està parlant. Un creu que el món que habita en la seva petita realitat individual afecta la humanitat sencera. Somiem que el nostre pensament és normal i transparent, atrapats en bombolles de discapacitats intransferibles, planetes diferents. I no ens expliquem bé. La sordesa dels uns xoca amb la dels altres, sense entendre res del que passa en la suposada realitat, que no és mai una de sola, diria que va xiuxiuejar el meu amic, en el seu to inoïble de linx ibèric.