Sinceritat holandesa?
Jeroen Dijsselbloem ha atribuït la seva sortida a la sinceritat holandesa i la cultura calvinista. El president de l’Eurogrup ha provocat mullader amb les següents declaracions a un diari alemany: “Els països del sud d’Europa gasten el diner en dones i alcohol i després demanen ajut”. Aquest polític socialdemòcrata holandès ha dit que no pensa dimitir per les seves expressions, creu que se l’ha malinterpretat i s’ha disculpat amb la boca petita, tot apel·lant a la sinceritat –que segons ell– distingeix la gent dels Països Baixos. Ha afegit que aquesta franquesa “no sempre és apreciada en altres parts d’Europa”.
És una broma que, per poder generalitzar sobre els europeus meridionals, Dijsselbloem generalitzi també sobre els seus compatriotes. La seva disculpa peca del mateix que la seva ofensa: hi hauria vicis i virtuts nacionals que explicarien qualsevol fenomen. Això és tan tronat que resulta inacceptable en un polític que no vol ser considerat populista ni extremista. Perquè fa moltes dècades que sabem que els problemes dels països
La utilització dels estereotips més gastats estalvia sempre de pensar, d’estudiar i de matisar
tenen causes complexes i diverses, que no poden ser explicats a partir d’uns caràcters col·lectius i perennes. Els catàlegs llarguíssims de prejudicis en la cultura popular europea no legitimen cap raonament que es pretengui seriós.
El sud d’Europa té uns problemes específics però no provenen de malgastar els recursos –suposadament– en beure i en festes, com es constata si es pensa detingudament en els tripijocs i avaries institucionals a Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya, contextos certament molt diferents. Una altra cosa és que la simplificació i l’exabrupte siguin tàctiques interessants per a qualsevol que perd vots, cas del personatge que ens ocupa, que va experimentar una forta davallada en els darrers comicis holandesos. Perquè la generalització i la utilització dels estereotips més gastats estalvia sempre de pensar, d’estudiar i de matisar, i vivim temps on tothom sembla tenir pressa per jutjar sense reflexionar. I això no ho fan només els populistes i els xenòfobs, tots podem caure en aquest error. Alguns que critiquen –amb raó– un dirigent d’ultradreta que tracta de “delinqüents” tots els immigrants poden –en canvi– qualificar de “pederastes” tots els capellans, sense adonar-se que (aixecant una altra bandera) fan exactament el mateix que aquells que tenen més lluny ideològicament.
Totes les desqualificacions col·lectives són intel·lectualment pobres i políticament perilloses, es parli de qui es parli: estrangers, dones, musulmans, catòlics, jueus, gais, andalusos, catalans, motoristes, pagesos, sindicalistes, funcionaris o empresaris. Tinc uns amics holandesos i puc afirmar que ells són la prova més rotunda que la peculiar sinceritat de Dijsselbloem no és –en cap cas– un atribut col·lectiu. Afortunadament.