“Tots els francesos estem molt emprenyats”
Jean Echenoz, novel·lista, que publica ‘Enviada especial’
Barcelona aquests dies és plena de premis Goncourt. No pots sortir sense ensopegar amb algun. A part dels que resideixen habitualment a la ciutat (Jonathan Littell, Mathias Enard), el festival Kosmopolis ha portat Jean Echenoz (Orange, 1947) i Pierre Lemaitre perquè presentin les seves respectives novetats. En el cas d’Echenoz es tracta d’Enviada especial (Raig Verd/Anagrama), una divertida –fins i tot esbojarrada– novel·la d’espies en què segresten la dona d’un reconegut lletrista de cançons per demanar-ne un rescat, barrejat amb una complexa operació dels serveis secrets francesos ni més ni menys que a Corea del Nord.
Volia fer una paròdia de les novel·les d’espies?
Paròdia? Bé, jo crec que n’he fet una de debò. A la meva manera, però autèntica, jugant amb els elements del gènere.
Hi ha algun crític que fins i tot hi veu alguna punt de nouveauroman... Bé, potser per les descripcions tan detallades d’objectes que faig, d’elements que semblen insubstancials i aliens a la trama. Deu ser per això, no?
També hi veiem els dubtes de l’escriptor a l’hora d’explicar la història, els seus recursos i les seves estratègies narratives. Mostro les condicions de fabricació de la novel·la, però podrien ser imaginàries, falses pistes, són dubtes i trucs que no es corresponen necessàriament amb els meus, vull precisar. La segrestada, Constance, no s’ho passa tan malament. S’hi adapta, i troba la seva posició fins i tot confortable. De fet, la casa on la porten és molt agradable, és la del meu amic Pierre Michon, que més tard farà un cameo en una escena. Que ella s’hi trobi bé, llegint, xerrant amb els segrestadors, em serveix per mostrar que és uns persona mal·leable, dúctil.
La no-reacció del marit davant la petició de xantatge és curiosa, no? Ell ha escrit un hit d’una cançó que l’ha fet ric, però està desorientat en la vida. És el primer personatge en qui vaig pensar, una antiga estrella pop.
Vostè ha escrit cançons?
Sí, de fet la que surt al llibre, Excessif, és meva, la vaig compondre fa quinze anys. No l’he ensenyada a ningú.
Existeix?
La vaig fer per divertir la meva germana petita.
Home, potser l’hi editen i li troben un cantant que la llanci.
No, sisplau! És una cançó ridícula, com tots els hits.
És molt lector de novel·la negra?
Ho havia estat. Als anys seixanta i
“No he volgut fer una paròdia del gènere, sinó jugar amb els seus elements”
“La segrestada es troba còmoda, de fet la tanquen a casa de Pierre Michon”
setanta la novel·la policíaca va ser bàsica per a mi, sobretot Eric Ambler, va ser el descobriment d’un gènere que oscil·lava entre la porqueria i la genialitat, una porta de sortida en un moment que la literatura notava certa fatiga i jo tampoc no sabia cap on anava. N’he llegit tanta que això em dona una enorme llibertat a l’hora de fer-ne. Però fa molt de temps que no n’obro cap.
Ha anat a Corea del Nord?
No, però tot és versemblant, em vaig documentar sobre el país. En altres llibres havia viatjat per documentar-me i em vaig sentir molt presoner de les percepcions in situ. Així vaig tenir més llibertat.
Hi va haver una època que els escriptors francesos es comprometien. Ara tenen les presidencials i no sabem ni tan sols a qui voten. Tothom està emprenyat, molt emprenyats, tots els francesos ho estem. Cada dia apareixen noves coses consternadores. No sabem què pensar, tots els rols han esclatat. Personalment, no crec que un escriptor estigui més capacitat per opinar de política que qualsevol altra persona.
En què treballa?
Estic escrivint per primera vegada el llibret d’una òpera.