La Vanguardia (Català)

“Les empreses són el lloc del dolor”

Pierre Lemaitre, escriptor, que publica ‘Recursos inhumans’

- X.AYÉN Barcelona

Pierre Lemaitre (París, 1951), creador de l’inspector nan Verhoeven i premi Goncourt per Ens veurem allà dalt, presenta ara Recursos inhumans (Bromera/Alfaguara), una història ferotge i espatarran­t sobre un director de recursos humans cinquantí a l’atur que, per trobar feina –ben remunerada–, no dubta a acceptar fer una avaluació d’una selecció de directius que inclou una presa d’ostatges per sorpresa, per veure com reaccionen els candidats en situacions límit. La cosa, esclar, se li escaparà de les mans. A França el canal ARTE ja prepara una sèrie de sis episodis basada en la novel·la.

Coneix bé el món de les empreses?

Sí, vaig passar-hi molts anys, fins i tot vaig crear una empresa de formació. Això sí, no em vaig acomiadar mai a mi mateix.

Hi va haver una època en què era l’Estat, o el rei, el que oprimia la gent; ara les empreses són vistes com més responsabl­es de la degradació de les condicions de vida. És el tema del llibre, oi? Durant trenta anys, després de la Segona Guerra Mundial, l’empresa va ser el lloc del desenvolup­ament personal i familiar, dels vaÉs lors, del creixement, mentre vam viure un període econòmic puixant. L’empresa et permetia educar més bé els fills, comprar-te una casa... Des de la crisi, les empreses són el lloc del dolor, de l’opressió, del patiment. És un canvi enorme! Els assalariat­s i càrrecs mitjans no tenen cap altre mitjà de vida que l’ocupació laboral. Els privilegia­ts poden invertir, però la majoria no poden deixar de treballar. Estan obligats a treballar en una societat que ja no té feina.

La presa d’ostatges és una metàfora?

Funciona com a tal. Però es basa en un esdevenime­nt real, hi va haver una presa d’ostatges en una empresa. Però sí, les empreses han pres els seus treballado­rs com a ostatges i els terroritze­n. El burn out abans no existia, no es patia massivamen­t al lloc de treball. No és per voluntat de maldat, és el sistema que ha pervertit la seva funció.

Com descriuria l’Alain?

“Durant trenta anys l’empresa va ser l’espai del desenvolup­ament i els valors; ara ja no”

“El protagonis­ta s’obsessiona tant per trobar feina que oblida les raons”

un exemple de neurosi obsessiva; està tan obsessiona­t per trobar una feina que oblida la raó per la qual la busca (retrobar-se amb la dona i els fills), i el que fa per treballar dinamita el seu objectiu original. Li puc explicar una història?

I tant.

Un home és en una illa deserta: té necessitat­s sexuals i persegueix sense descans un porc que hi ha a l’illa per jugar a metges amb ell, però l’animal sempre se li escapa. Un dia arriba una dona espaterran­t a l’illa i li diu ‘Demana’m un desig’, i l’home li respon: ‘Pots aguantar-me el porc?’. Aquest és el problema dels psicorígid­s, que no són capaços de canviar.

És divertit com el personatge utilitza els coneixemen­ts de management a la presó. Aquesta és la seva arma, com si hagués robat la pistola a l’empresa i la fes servir per disparar. Davant de cada situació desesperad­a es pregunta: “Què en diria, el management?”.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain