Un bar petit
Els bars petits són una categoria metafísica de l’hoteleria i La Javanesa (carrer Joan Gamper, 12) n’és un exemple paradigmàtic (que és un d’aquells adjectius que no saps ben bé què deu voler dir però que, pronunciat de manera categòrica, impressiona). Aforament: 22 persones. És un aforament traïdor perquè sobre el paper pot semblar que ja no cal anar-hi perquè segur que no hi podràs entrar però que, a la pràctica, resulti que no hi va ningú perquè tothom creu que serà ple. Encara que feia mesos que era obert, dimecres es va presentar en societat, i va convocar més de 22 persones creant un human flow prou cabalós per mantenir ocupats els cambrers, propiciar rondes preventives de la Guàrdia Urbana i convidant a una visita completa al local. Dirne visita potser és exagerar perquè les distàncies són d’esternut. Hi ha una barra idònia per prendre copes de vi i de cava sàviament seleccionades, còctels d’aquells que fan que les tardes deixin de ser trampes i es propulsin com coets soviètics cap a l’estratosfera o cerveses tirades amb la idea que, després del primer glop, se’t dibuixi un bigoti de bromera i hagis de triar si t’estimes més somriure o mantenir l’expressió de poeta existencialista.
El nom del bar, La Javanesa, convida a l’existencialisme parisenc, i més d’ençà que hi ha penjada la fotografia de Serge Gainsbourg, amb gavardina i en blanc i negre, damunt l’altar del piano (Steinbach), que la tarda de la presentació va acariciar el Joan, habitual del Klavier i expert a concentrar-se en les tecles i, alhora, aïllar-se dels naufragis etílics que puguin rodejar-lo a segons quines hores. La javanaise és la cançó que, esperonat per un abús atlètic de xampany i tabac, Gainsbourg li va regalar a Juliette Greco, que la cantava d’una manera tan perfecta i elegant que molts vam acabar preferint la versió més pneumònica i depravada, de Gainsbourg. L’espai no permet gaire virgueries. Al costat d’una columna, dues taules de marbre, uns tamborets i un banc ideal per veure arribar la nit acompanyat d’algú moderadament adúlter. La tarda de la inauguració va estar a l’altura del nom del local i les seves reminiscències gainsbourgianes: amics, coneguts i saludats dels propietaris, Flora Saura, David Carabén i Zico Judge. S’hi van veure alquimistes de l’enologia, periodistes escèptics, mítiques vídues de genis del futbol, fumadors compulsius de purets etiquetats com a mortals per la inquisició sanitària, parelles que acabaven de tenir un fill i se sentien temeràriament orgulloses de portar-lo a “la seva primera inauguració de bar”, veïns encuriosits per comprovar si 22 persones es poden, gràcies a la generosa capacitat dels bars, multiplicar i, en general, noctàmbuls fora de catàleg. La Javanesa té l’encant peculiar dels bars petits, que quan aconsegueixen perdurar obliguen el visitant a convertir-se primer en passavolant, després en assidu i finalment en parroquià, que és sinònim de feligrès.
Encara que feia mesos que La Javanesa era obert, dimecres es va presentar en societat