Bob Dylan es confessa
Una entrevista poc habitual mostra el personatge que hi ha darrere el músic, la seva admiració per Sinatra, Baez...
Un home com Bob Dylan, que és ben capaç de fer un concert sense dir ni bona nit o gràcies, també té cor.
En una entrevista de Bill Flanagan i penjada al web, el Nobel de Literatura es confessa amb una generositat inhabitual per a un artista poc exhibicionista. I això malgrat que el 1966 va començar a cridar l’atenció amb la seva cabellera esbullada. “Intentava assemblar-me a Little Richard, la meva versió de Little Richard. Volia la meva cabellera salvatge, volia ser reconegut”, assegura.
Una de les evidències és la renovada admiració pels estàndards de la música americana. Els seus dos últims discos es van interpretar com un homenatge a aquell estil. El dia 31 surt el seu 38è enregistrament en estudi, que es titula Triplicate –tres àlbums– i recopila clàssics com Stormy weather, As time goes by o The best is yet to come. Ret homenatge a Frank Sinatra, que una vegada li va dir: “Tu i jo, col·lega, tenim els ulls blaus i venim d’allà dalt”, i Dylan matisa que en aquell moment va apuntar a les estrelles.
“Nostàlgia? No, no vull emular el passat, aquestes coses són aquí i ara”, aclareix.
“No havia entès quanta essència de la vida, de la condició humana, hi ha en aquests temes. Fins a quin punt les lletres i les músiques s’entrellacen, que rellevants que són en la vida quotidiana, la seva condició no material... Hi ha un clar realisme, fe en la vida ordinària com hi havia al rock and roll originari”, afegeix.
També es refereix a aquella edat inicial. “El rock’n’roll era una arma perillosa que va esclatar a la velocitat de la llum, el reflex d’aquell temps, especialment amb la presència de la bomba atòmica... La gent temia la fi. El gran enfrontament entre capitalisme i comunisme era a l’horitzó. El rock and roll et feia oblidar aquella por, et feia caure les barreres de la raça i la religió, de les ideologies. Vivíem sota un núvol de mort, l’aire era radioactiu, no hi havia demà, qualsevol dia podia ser el definitiu, la vida era barata, aquest era el sentiment, i no exagero”.
Rememorant, sosté que el dia que ell i George Harrison havien de gravar amb Elvis Presley, aquest hi va anar, però ells no. Presley ho va explicar a la inversa.
Carrega contra Don McLean, perquè se suposa que ell és el “bufó” d’American Pie, un so que és senya d’identitat de McLean. “Quina cançó és, aquesta, un bufó?”, replica. “Segur, un bufó que escriu temes com a Masters of war, A hard rain’s a-gonna fall, It’s alright, Ma, sí, algun bufó. He de pensar que està parlant d’algú altre. Demana-l’hi a ell”.
Al contrari d’Amy Winehouse –“L’última veritable individualista”– o Joan Baez. “Va ser alguna cosa més, gairebé massa. La seva veu era com la d’una sirena d’alguna illa grega. Només el seu so et podia encisar. Era una encantadora. T’havies de lligar al pal, com Ulisses, i tapar-te les orelles per no sentir-la. Et feia oblidar qui eres”.
“Intentava assemblar-me a Little Richard, volia una cabellera salvatge, volia ser reconegut”