Alguns records del Johan
El meu germà Armand i jo ens estàvem rentant les mans al lavabo de la casa del Montanyà. Jo era molt petit perquè a penes arribava a posar-les sota l’aigua i ho havia de fer des d’un costat de la pica. O bé va caure la peça de sabó al terra enrajolat o, simplement, el vam anar mullant sense adonarnos-en. El cas és que vaig relliscar i vaig picar de cap al terra. Recordo les petites llunes roges que es formaven sobre les rajoles blanques amb cada gota de sang que em queia del front.
El següent que recordo és anar a collibè d’un senyor que no era el meu pare. Jo devia plorar desconsoladament. Més que el dolor físic,
Un dia em va ensenyar a picar penals enganyant el porter amb un joc del genoll; dos arbres feien de pals
recordo la sensació d’urgència de tot plegat. Vam travessar el jardí i creuar la tanca fins a la casa del costat i encara vam travessar també aquell jardí i la tanca que l’envoltava per arribar a la casa d’un metge que em va cosir la cella esquerra allà mateix, a carn viva. Aquest és el primer record que tinc de Johan Cruyff.
Passàvem els estius plegats, en aquesta urbanització osonenca, a una hora de Barcelona, entre Aiguafreda i Seva, i les dues famílies vivíem casa per casa. Però entre els dos jardins no hi havia tanca. De manera que el nostre feia un pendent continu cap al dels Cruyff. Sempre que jugàvem a futbol, en un moment o altre, la pilota acabava rodolant cap allà, com si obeís a una poderosa força magnètica.
L’altre record que tinc gravat a foc del Johan és d’uns vint-i-cinc anys més tard, d’una altra vegada que em va recollir. Va ser la matinada que va morir el meu pare. Jo havia passat la nit en blanc, punxant discos en un bar, fins a les tres. I després, ben bé fins les sis, buscant-los, perquè anant cap a casa me’ls havia deixat oblidats en un portal del carrer Còrsega on m’havia entretingut xerrant. Cinc minuts després de ficar-me al llit, vaig rebre la terrible trucada. Era la mare que em deia que el pare havia mort i que el Johan estava baixant del Montanyà a buscarme. Devien ser les set del matí.
Jo vivia al carrer Sant Pere més Alt. El Johan m’esperava amb un Mercedes negre al costat del Palau de la música. Jo sabia que ell havia perdut el seu pare de molt jove. Però d’aquell viatge cap al Montanyà no en recordo gaire res. Estava molt cansat i la notícia m’havia deixat estabornit. Només recordo que el Johan em va dir que, a partit d’ara, hauria de fer el cor fort, que em mantingués ferm, perquè la mare em necessitava.
De memòries del Johan en tinc moltes i totes bones. Em costa molt endreçar-les amb la lògica d’un relat. Més enllà de ser un amic de la família que sempre estava de molt bon humor, també era un referent per a tots nosaltres i jo puc dir que l’idolatrava, tot i que el seu comportament, sempre senzill i proper, no m’ho posés gaire fàcil.
Va haver-hi un temps en què a penes ens vèiem. La família Cruyff s’havia instal·lat als Estats Units i van deixar de passar els estius a Catalunya. Va ser llavors quan em vaig adonar de la dimensió pública d’aquell amic dels meus pares. Ens vam tornar a veure una tarda, al Miniestadi, en què va venir a jugar un partit d’homenatge al Cholo Sotil, la primavera del 1984. Em va sorprendre molt que, entre la munió de periodistes i fans que l’assetjaven, se’n desfés sense miraments per venir a fer-me un petó. És com si estiguessis mirant una pel·lícula i, de sobte, l’heroi sortís de la pantalla per venir-te a saludar. Però és més que això. És una lliçó de vida. Diu que l’únic tresor pel qual has de lluitar és el cercle d’afectes que has teixit al teu voltant.
Un dia em va ensenyar a picar penals enganyant el porter amb un joc del genoll. Dos arbres del jardí feien de pals, i el meu cosí Marc i el meu tiet Cockie van fer de porters. Recordo que, tant l’un com l’altre, després de saber en què consistia l’engany –fer veure que xutarà a la dreta i ficar-la per l’esquerra– es continuaven llançant, quasi inevitablement, cap a la dreta. Molts altres dies, en canvi, només el veia empenyent la sorollosa màquina segadora de gespa. Des de la distància, et deia adeu aixecant el braç.