Esperant el miracle

Quan es parla de miracles esportius, fets extraordinaris que escapen a la lògica i que s’atribueixen gairebé a una intervenció divina, se citen gestes com la del United, que va guanyar la Champions al Camp Nou; la victòria de Puerto Rico contra el Dream Team a Atenes’04, o la recent remuntada del Barça al PSG (6-1). Va ser el mateix dia que Fernando Alonso compareixia a Montmeló per esclatar contra la ineficàcia d’Honda. Una pregunta es va quedar en l’aire: veu més factible que el Barça remunti el 4-0 o que vostè pugui aconseguir podis aquest any? Ara és obvi.

El 22 d’octubre farà 11 anys de l’últim èxit d’Alonso, el seu segon títol, ja ple de pols. I més que se n’acumularà aquest curs. Perquè, tret d’un miracle, molt poc es pot esperar de la seva 16a temporada, tercer episodi de la segona part a McLaren. La prova del cotó fluix de la pretemporada no enganya: l’equip de Woking continua molt lluny de Mercedes i Ferrari, afeblit per un motor Honda anèmic, un altre cop el taló d’Aquil·les d’un cotxe que amb prou feines ha pogut desenvolupar-se, créixer i aprofitar el canvi de paràmetres tècnics de la nova era.

Alonso continua aguantant estoicament, desitjant un gir impossible en un projecte que no ressuscita

I Alonso continua aguantant estoicament, mastegant frustració, veient com malbarata el seu talent i l’instint guanyador, esperant que arribi el miracle, per fer realitat l’anhel de “ser competitiu, fer podis, guanyar curses... tot el que somiàvem”.

Fins quan s’esperarà? Amb 35 anys (36 al juliol), a l’asturià se li esgota el temps i se li acaben els moviments. Assegura amb vehemència que continuarà a la fórmula 1 (“No marxaré amb mal regust de boca; no deixaré de córrer sense el resultat que em mereixo”), però se li exhaureixen les opcions. Continuar a McLaren pansint-se? Esperar que li vagi fatal a Bottas i Wolff s’oblidi de l’Spygate?