Final de l’ajust fiscal?
Divendres vinent, 31 de març, el Govern donarà llum verda als pressupostos. I sembla que, després d’un dilatat període de desequilibris fiscals, que van empènyer el deute públic del 35% del PIB el 2007 al 100% actual, el 2016 s’haurà tancat amb un dèficit públic del 4,3% i que el 2017 podem esperar un 3,1%.
No està malament. Després d’uns dèficits insòlits en els pitjors anys de la crisi (10% del PIB en mitjana 2008-2011 i 6,5% en 2012-2014), reconforta que, finalment, ens acostem al 3% a partir del qual la Comissió Europea, i els mercats particularment, deixen de preocupar-se seriosament.
S’haurà acabat l’ajust fiscal? No m’ho sembla. En particular per les quatre raons següents. La primera, perquè l’abril del 2012 es va aprovar pel Parlament espanyol la regla de despesa de la UE, segons la qual aquesta ‘no podrà augmentar per sobre de la taxa de creixement de referència del producte interior brut’. La segona, perquè es va fixar per al 2020 l’exercici en el qual s’hauria de complir l’equilibri pressupostari, cosa particularment important ara que el dèficit es redueix. La tercera, perquè la llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera del 2012 va consagrar el principi constitucional segons el qual “el pagament d’interessos i el capital del deute públic de les administracions públiques tindrà prioritat absoluta davant qualsevol tipus de despesa” (article 14). Finalment, i encara que des d’aleshores ha plogut molt i sembla que la Comissió i el BCE cargolen menys les femelles, el reformat pacte per l’estabilitat d’aquell dur 2012 establia que cal situar, sí o sí, el deute en el màxim del 60% del PIB. En suma, un llarg camí encara de contenció fiscal per reduir 40 punts del PIB l’endeutament públic. Que es farà més difícil quan els tipus d’interès augmentin i el creixement del PIB s’alenteixi.
En suma, a més de reduir el dèficit estructural a zero, cal començar a pensar en la caiguda relativa, respecte del PIB, del deute públic. Cosa que, fins ara, simplement no es podia ni somiar. I per a aquest 2017 sembla que assistirem a la primera reducció, ja que amb un PIB augmentant a un ritme real del 2,5% i un increment de preus del voltant del 2%, l’avenç nominal del PIB s’aproximarà al 4,6%. Benvinguda sigui, doncs, aquesta possible reducció del deute públic. Que pesa, i molt, sobre l’estabilitat financera del país i la capacitat de despesa de les administracions públiques. I que més ens pesarà, per poc que els tipus d’interès es desemmandreixin.
Que abandonin, doncs, l’esperança els que raonablement demanen que les pensions no perdin poder adquisitiu; o aquells que opinen que, ja que la millora econòmica ha arribat, és el moment de recuperar ocupació pública i despesa en serveis essencials. Que no ho esperin. És el que té l’endeutament: els seus efectes continuen, encara que desapareguin les causes que el van generar. Cert que la crisi ja ha passat, però el deute, de moment, es queda.
És el mal que té l’endeutament: se’n van les causes, però els efectes continuen