El repic de campanes

GEORGE Orwell, en les últimes línies del seu quadern de notes, va escriure que “als cinquanta cadascú té la cara que es mereix”. Suposant que la frase servís per a Europa, als cinquanta anys dels tractats de Roma (2007) tenia un rostre immillorable, però deu anys després mostra signes de cansament. La digestió de la crisi ha estat molt dura, la classe mitjana ha pagat un alt preu i l’Estat de benestar ha sofert dures retallades. Com a resultat, s’han posat en qüestió valors compartits, un fet que ha donat oportunitat a l’aparició dels populismes. La incertesa, la falta d’expectatives i una certa humiliació n’han estat, sens dubte, el caldo de cultiu.

I pot ser que, com va dir l’ex-primer ministre francès Laurent Fabius, els populistes plantegin bones preguntes, el problema és que donen males respostes. Fa precisament sis dècades que l’alcalde de Roma ordenava que repiquessin les campanes de la capital italiana, que si una cosa té, a més de bones trattories i restes arqueològiques, són esglésies. Va ser immediatament després que al turó del Capitoli sis països (Alemanya Federal, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg) van firmar dos documents que es consideren les bases de l’actual UE. Sis anys abans, havien segellat a París l’acord del carbó i l’acer, dos materials imprescindibles per fer la guerra, que passaven a ser controlats per un organisme conjunt (CECA) a fi d’evitar-la. Amb totes les dificultats, 27 nacions es reuneixen avui una altra vegada a Roma per reafirmar aquells principis fundacionals, però al mateix temps per veure com s’ha de construir la nova Europa. La UE continua sent l’espai planetari amb més llibertat i benestar.

Hi ha noves qüestions com la solidaritat, la identitat i la sobirania que han emergit amb la crisi. Europa necessita renovar el relat, fer valer els seus actius i reaccionar més de pressa davant els imprevistos. A la Ciutat Eterna avui haurien de tornar a tocar les campanes.