En record de Gabarró
Juan-José López Burniol fa la vista enrere per homenatjar el difunt empresari Salvador Gabarró: “Nascut a la població de Sant Guim de Freixenet, a la Segarra, i enginyer industrial, era un home molt capaç, discret i modest, dur amb si mateix, exigent amb els altres, rigorós en la feina, amb aptitud per captar l’essencial, claredat per expressar les seves idees i ductilitat per negociar”.
La mort de Salvador Gabarró m’ha fet evocar diversos personatges que des de la meva arribada a Barcelona –el 1977– han marcat d’alguna manera la meva peripècia personal. Tant, que es podria dir que ells han estat els meus homenots. Em refereixo només a alguns difunts. Als vius els deixo per a una altra ocasió, si s’escau; és a dir, si els sobrevisc. Començo amb Josep-Maria Puig Salellas, el meu primer degà. Recordo la tarda de l’1 de març de 1977 –fa 40 anys!– quan, en donar-nos possessió de les nostres notaries a diversos notaris, ens va dir, referint-se òbviament al notariat, que “una institució, qualsevol que sigui, només es justifica perquè compleixi la missió per a la qual va ser concebuda i sigui més barata que la seva alternativa”. Un principi que és aplicable fins i tot a la monarquia, i del que només s’escapa l’Església gràcies a ser-hi Déu pel mig.
Anys després vaig conèixer Josep-Maria Vilaseca Marcet al consell de redacció de la Revista Jurídica de Catalunya. Sabia que Vilaseca havia estat en la iniciativa i la intendència discretes de moltes accions de la societat civil durant el franquisme. Al principi, m’intimidava. Era tallant i sec. Però aviat vaig advertir que, sota aquella cuirassa defensiva, hi havia una sensibilitat i una delicadesa només embridades per la timidesa. Quan es va complir el centenari de la Revista, em va encarregar la conferència que s’havia de pronunciar a l’acte central de la commemoració. Em va donar el títol: “El rerefons polític i social de la Revista Jurídica de Catalunya”. Aquest encàrrec, tan honrós, em va endinsar una mica en un àmbit de la història catalana (la història del dret va sempre lligada a l’evolució dels interessos en joc en cada moment històric) i arribar a alguna conclusió que encara mantinc.
Una altra personalitat que em va impactar va ser Pere Duran Farell. Quan va jubilar-se Ángel Martínez Sarrión, que era notari de Gas Natural, vaig rebre una trucada de la secretària de Pere Duran dientme que aquest volia parlar amb mi. La trobada va ser en un petit despatx personal que Duran tenia al començament del passeig de Gràcia. Parlàrem més d’una hora. De què? No ho recordo, però no va ser de res que tingués a veure ni amb la seva empresa ni amb el meu ofici. Idees generals sobre temes generals. Passada una setmana vaig rebre una trucada del secretari del consell, l’advocat Felip Cañellas, demanant-me hora per firmar les primeres escriptures. No vaig parlar mai amb Duran de res que tingués a veure amb la nostra relació professional, ni en el si de la companyia ni en els sopars a casa seva, a Premià, després de visitar els seus cactus. Intel·ligent, llest i perceptiu, captà aviat que el gas seria una font d’energia decisiva en el futur. Dotat d’un tarannà distès i d’una excepcional capacitat de relació, va entaular amistat amb els líders independentistes que després van accedir al govern d’Algèria. Amb ells firmà, en nom de Catalana de Gas i Electricitat –el 1972– un
Homes i dones com Salvador Gabarró, i tants altres com ell, han fet aquest país al llarg del temps
contracte de subministrament de gas que va despertar l’enveja dels governs de Madrid i París. Els estalvio el vodevil posterior protagonitzat per Enagás (organisme estatal), que va acabar bé per la inevitable obertura posterior a la mort de Franco.
És lògic que un home com Duran defensés, a l’inici dels 60, que “calia avançar cap a una democratització del país, però que només en les empreses es podia fer aquest assaig sense perill” (Carme Molinero i Pere Ysàs, Els industrials catalans durant el franquisme). En aquesta línia, Duran reconegué contactes amb Comissions Obreres de La Maquinista –fet que li costà la presidència de la companyia– i, el 1970, criticà el sindicalisme vertical en carta dirigida al ministre delegat nacional de Sindicats.
Torno a l’inici d’aquest article, perquè Salvador Gabarró és un d’aquests homenots. Nascut a la població de Sant Guim de Freixenet, a la Segarra, i enginyer industrial, era un home molt capaç, discret i modest, dur amb si mateix, exigent amb els altres, rigorós en la feina, amb aptitud per captar l’essencial, claredat per expressar les seves idees i ductilitat per negociar.
La seva vida professional es divideix en dues etapes: la de la seva plenitud, a Roca Radiadors, companyia que va convertir en una gran multinacional, i la de la seva teòrica jubilació, que va cobrir amb èxit similar a La Caixa i a Gas Natural. El vaig conèixer, com a notari, a Gas Natural i el vaig tractar després, des del 2005, a La Caixa. Intervenia sense excés, però amb justesa, rigor i sense concessions. Vaig escoltar sempre amb molta atenció i interès el que deia, en més d’una ocasió de manera abrupta.
La seva neta Paula va dir al funeral que el seu avi no va comunicar a ningú, fins fa només tres dies, que tenia una malaltia incurable des de feia mesos. Era de pedra picada.
Homes i dones així, i tants altres com ells, han fet aquest país al llarg del temps. El seu llegat és permanent. Ho resisteix tot. Perquè també hi ha avui homes i dones que, com ells, consagren la seva vida oculta a una obra ben feta. Amb discreció i sense aldarulls.