La Vanguardia (Català)

John Banville

ESCRIPTOR

-

L’escriptor irlandès John Banville, guanyador del prestigiós premi Booker, ha estat al festival Kosmopolis on ha presentat la seva última novel·la Las sombras de Quirke, escrita pel seu altre jo, Benjamin Black.

John Banville (Wexford, 1945) s’ha presentat al festival Kosmopolis abillat amb el barret del seu altre jo, l’escriptor de novel·la negra Benjamin Black. L’esquizofrè­nia literària d’aquest irlandès és digna de ser comentada: com a Banville és un autor subtil, un dels més exquisits i exigents de la llengua anglesa, i per suposat guanyador del Booker, el prestigiós guardó que consagra els grans noms i marca el cànon; com a Black, en canvi, ofereix novel·les de gènere en estat pur, populars, amb detectius, crims i adrenalina. Així, els seus llibres satisfan dos públics que en general són molt diferents, la qual cosa el converteix en una rara avis del sistema literari internacio­nal. Aquests dies, presenta Fins i tot

els morts (Bromera/Alfaguara), on el seu personatge del forense Quirke està de baixa perquè pateix al·lucinacion­s i estranys desajustos cerebrals, fins que el jove que el substituei­x al dipòsit de cadàvers i que ell veu com un arribista –per acabar-ho d’adobar, nòvio de la seva filla– sol·licita la seva ajuda per resoldre el cas d’un home que ha aparegut calcinat a l’interior del cotxe. Les coses no són mai el que semblen.

Per què Quirke està de baixa? Quin seria el seu diagnòstic exacte? Infelicita­t. El món el veu com un alcohòlic. En realitat, des del punt de vista irlandès, beu i ja està. Troba a faltar no haver tingut una infantesa: va ser un nen sense mare. Però ara té una psiquiatra que el cuida.

No sabia que hi havia onades de calor a Dublín. És realisme màgic? En recordo una el 1956. És que em vaig cansar de la foscor, la pluja, la boira, tota aquella ambientaci­ó tan còmoda per al gènere policíac. Vaig voler que visquessin un estiuet espanyol.

Quin paper té la doctora Blake?

Tan sols em vaig proposar que la filla d’en Quirke, la Phoebe, tingués feina. I en va trobar a la consulta d’aquesta psiquiatra. Les altres coses van passar soles. De vegades parlem com si tot estigués planificat, però les persones no funcionem així, funcionem a batzegades, topem de cara amb les coses. És veritat que quan es posa a escriure no sap qui és l’assassí? De vegades. En un dels llibres em faltaven tan sols dues pàgines per escriure... i encara no ho sabia! M’importa tan poc! Jo no soc Agatha Christie; m’interessa explicar la història, reflectir una atmosfera... Com la relació entre en Quirke i l’inspector Hackett, una parella ja clàssica... Intento sobretot que les coses s’assemblin a la vida, que hi hagi un gran realisme. Jo em vaig passar molts anys llegint novel·les negres i, per al cas, hauria estat el mateix que me’ls hagués passat fent mots encreuats, perquè els personatge­s no eren gaire plausibles, sinó esquemàtic­s.

Les seves novel·les negres segueixen una estricta estructura clàssica.

La novel·la criminal és un clixé, un format tòpic, i això és el que la fa interessan­t. Hi ha noves maneres d’abordar els clixés. La revolució pendent que vull fer un dia és introduir un detectiu que sigui feliç, casat, meravellós, sense problemes amb l’alcohol... Això sí que seria trencador.

Aquí apareixen un vell trotskista i un fanàtic catòlic molt enfrontats. Avui seria un conflicte extemporan­i? Sí. Irlanda no s’assembla a la de quan jo vaig créixer, que és quan passa l’acció. L’Església ha perdut el poder i el Partit Comunista ni tan sols existeix.

Continua escrivint sense tornar enrere? Es diu que vostè escriu directamen­t en net... És així: penso molt les frases abans d’escriure-les, per no haver de retrocedir. A les novel·les negres, de

vegades he detectat algun error estructura­l i m’he vist obligat a tornar enrere. No soc d’aquests que escriuen mil pàgines i després van polint. Escriure és una cosa que sé fer: m’hi poso i ho faig. Ja està. Hi ha infinites maneres de dir el que vull dir, però n’escullo una. A tot estirar, de vegades esbosso alguna cosa en llapis.

No hi ha res autobiogrà­fic en aquestes novel·les negres? Potser la culpa per no ser un bon pare... No m’assemblo gens a en Quirke. Ni l’entenc. Vol saber qui soc? Jo soc la Phoebe, la filla. La comprenc molt bé. No em pregunti per què.

Per què?

No ho sé. Però m’hi identifico.

Se senten ben ancorats a la Unió Europea, els irlandesos?

Per als irlandesos el Brexit és un desastre: la Gran Bretanya és el nostre gran soci comercial i potser haurem de marxar. I si Trump abaixa els impostos als EUA a les grans corporacio­ns, se n’aniran d’Irlanda, perquè ara les tenim totes: Google, Facebook...

En què treballa ara?

Acabo d’acabar la seqüela de Retrat

d’una dama de Henry James.

Caram!

Em destrossar­an, els crítics, ha ha.

Ven més llibres Banville o Black?

No en tinc ni la més remota idea, no pregunto aquestes coses, és maleducat. A Espanya ven molt més Benjamin Black, sens dubte: té una millor reputació que Banville.

 ?? KIM MANRESA ?? L’escriptor irlandès John Banville fotografia­t ahir al CCCB
KIM MANRESA L’escriptor irlandès John Banville fotografia­t ahir al CCCB
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain