A la recerca de la il·lusió perduda

Els líders europeus se citen a Roma per reivindicar la vigència de la Unió

“Ha nascut una il·lusió”, va titular La Vanguardia l’endemà de la firma a Roma, el 25 de març del 1957, dels tractats del Mercat Comú i de l’Euratom, l’embrió de l’actual Unió Europea. Seixanta anys després, il·lusió és el que es troba a faltar en l’ambient, en una Europa que “va passar de ser el somni d’uns pocs a l’esperança de molts” abans de reunificar-se, una Europa que ha deixat enrere les guerres per esdevenir “una comunitat de pau, llibertat i democràcia” que gaudeix d’“uns nivells sense precedents de benestar i protecció social”, com destaca la declaració de Roma que avui firmaran els líders europeus a la capital italiana.

Què ha passat perquè, havent aconseguit bona part dels seus objectius, la Unió arribi a aquest aniversari més qüestionada que mai? Si fa 60 anys va ser la joia dels estudiants italians, als quals es va donar un dia extra de vacances, el que va acompanyar els líders dels sis països fundadors (Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg), avui seran les vuit manifestacions de protesta organitzades a Roma les que donin el to del moment que travessa la UE.

La crisi financera i econòmica que va començar fa ara deu anys va degenerar en una crisi de l’euro que, al seu torn, va donar peu a una crisi existencial de la qual la Unió encara no s’havia recuperat quan va arribar la crisi de refugiats del 2015, i el Regne Unit, el juny del 2016, va decidir en referèndum abandonar el club. El cop del Brexit ha trencat amb la idea que la integració europea només podia avançar cap endavant i unida i sobre la reunió d’avui planejarà l’amenaça llançada per Alemanya i França que estan disposats a seguir endavant pel seu compte i deixar enrere els renuents.

El suport polític i econòmic que va acompanyar l’entrada dels països de l’Est en el club comunitari el 2004 els hauria d’haver ancorat irremeiablement entre les democràcies liberals europees. Tot i això, la Vella Europa observa amb aprensió com la bretxa s’ha engrandit arran de la deriva autoritària que s’observa a Hongria i Polònia, dos països clau, i les reticències generals a acollir demandants d’asil arribats a altres països. Alhora, la falta d’acord entre Berlín i París sobre les reformes bàsiques per garantir el futur de la zona euro ha alimentat la insatisfacció ciutadana en països com Itàlia o Grècia, que veuen com el nivell de riquesa ha minvat, en lloc d’augmentar, des que van adoptar la divisa única.

Amb tants fronts oberts, la cimera que avui se celebrarà a Roma té

NOU CONTEXT El 1957, la joia dels estudiants va marcar els actes; avui són vuit les protestes convocades

com a primer objectiu reivindicar la vigència del projecte i mostrar la voluntat dels líders europeus d’afrontar junts desafiaments com els conflictes regionals, el terrorisme, la pressió migratòria, el proteccionisme i les desigualtats socials i econòmiques. La declaració promet oferir resultats en totes aquestes àrees per recuperar la il·lusió i el favor dels ciutadans.

El text arriba pactat per endavant

per evitar que en les dues hores escasses que durarà la cimera d’avui, als líders europeus els doni temps a barallar-se, com va passar en l’últim Consell Europeu.

La primera ministra de Polònia, Beata Szydlo, va deixar ahir d’amenaçar de no firmar-la. El seu col·lega grec, Alexis Tsipras, també va fer acció de no subscriure’l però ahir va aclarir que no el bloquejarà, encara que vol parlar del restabliment dels convenis col·lectius al seu país, l’últim gran escull del rescat financer i una cosa que

AVANÇAR AL MARGE DE LA UE? La declaració de Roma elimina la menció als plans de Merkel per a Europa

els deixa exclosos del cabal comunitari en protecció social, diu.

Els líders europeus arriben a la cita d’avui conscients que el lema d’“una unió cada cop més estreta” que fins ara ha guiat el procés d’integració europea s’ha quedat desfasat. No hi ha apetència per anar més lluny en la integració i no tots desitgen participar en els grans projectes que es comencen a esbossar per respondre a desafiaments actuals com la nova asserti-

vitat russa o el desinterès de Washington per l’OTAN, en especial la Unió de la Defensa. A l’hora de decidir com avançar, “el problema és que el mínim denominador comú és cada cop més baix”, lamenten fonts diplomàtiques.

Les diferents versions d’aquests dies de la declaració de Roma reflecteixen les tensions viscudes arran de la cimera de Versalles, quan la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, François Hollande, van proposar la idea d’una Europa a diverses velocitats, no com s’ha fet fins ara sinó al marge de les institucions comunitàries si calgués. Itàlia es va mostrar tèbia a la idea i Espanya, defensora del mètode comunitari, s’ha posicionat discretament en contra, igual que els països nòrdics, de l’Est o fins i tot Holanda, soci fundador del club. Uns temen prou bé un excés d’integració, d’altres el domini absolut alemany sense el contrapès de les institucions. El primer esborrany de la declaració parlava que “si és possible” actuaran units. La següent versió va eliminar la frase. “Feia l’efecte que es partia de la base que no havia de ser possible”, expliquen fonts diplomàtiques. Es va afegir que els qui avancin a diferent velocitat ho faran “dins dels tractats”, apunt que al final s’ha matisat per dir que serà “en línia” amb aquests.

La mobilització general per enterrar de moment la idea de Merkel i Hollande, especialment un dia tan assenyalat com avui, indica la importància d’aquests matisos, tot i que fonts diplomàtiques consideren que l’objectiu d’aquestes paraules era sobretot enviar una advertència a l’Est i provocar una reacció. A ningú no se li escapa que res no es decidirà fins que no se celebrin les eleccions presidencials franceses aquesta primavera i les legislatives alemanyes al setembre.

A França, l’elecció és entre algú que ha promès posar fi a la UE, Marine Le Pen, i l’europeisme desacomplexat d’Emmanuel Macron, amb diversos candidats partidaris de continuar amb la indefinició actual francesa respecte a Europa. A Alemanya, les diferències entre els principals candidats no són tan àmplies però atès el desmesurat pes del país en les decisions qualsevol matís importa. I entre l’estancament que representa Merkel i l’obertura del socialdemòcrata Martin Schulz, algunes coses podrien moure’s.

El Regne Unit no participarà en els actes ja que no tindria sentit que el país reflexionés sobre el futur del club. El govern britànic deixarà els líders europeus assaborir la festa de Roma fins al dia 29, la data en què llançarà les seves negociacions de sortida de la Unió, un projecte que es creia irreversible.

“El problema és que el mínim comú denominador és cada vegada més baix” No se li escapa a ningú que no es decidirà res abans de les eleccions a França i Alemanya