“Quan mira a la UE, la gent veu més perill que protecció”
Frans Timmermans, vicepresident primer de la UE
En els deu últims anys no hem vist més que crisi: una crisi econòmica, una crisi migratòria, terrorisme. Una persona que llavors tenia 12 anys, ara en té 22. I què ha vist en aquests 10 anys? Una Europa que té dificultats per assumir la globalització. La gent no se sent protegida. Quan miren la a UE, veuen més perill que protecció”, reflexiona Frans Timmermans (Maastricht, 1961). El vicepresident primer de la Unió Europea, laborista holandès, convida a preguntar-se com hem arribat fins aquí i assenyala la responsabilitat dels polítics nacionals. “Quan una cosa funciona és mèrit d’ells. Però si falla, és per culpa d’Europa”.
Hi va haver una època en què a Alemanya es parlava molt de “patriotisme constitucional”. Podria ser un model per a Europa? Un nacionalista no és un patriota. Per què a Putin li cauen tan bé els nostres nacionalistes? Perquè ens debiliten. Un veritable patriota se sent també europeu. A Europa parlem sempre d’estats membres grans i petits. És absurd. A la UE només hi ha dues classes d’estats: els petits i els que encara no s’han adonat que són petits.
Falta sentiment europeu?
Sí. Ens costava tant de defensar Europa amb el cor, que hem acabat convertint-la en una cosa exclusivament racional. Quan la gent estava preocupada, trèiem les estadístiques: que si l’atur ha caigut, que si l’economia creix... Però la gent no ho nota.
La UE està en perill de mort?
Fa dos anys ho deia jo a Holanda: ningú no ha dit que això no pugui fracassar. Ara, quan tothom ho afirma, torno a ser més optimista. Els joves diuen: no ens agraden aquestes institucions, però Europa és l’espai on podem viure, viatjar i entendre’ns en anglès macarrònic amb tothom. Jo soc de la província de Limburg, vora la frontera alemanya. Els meus pares es van casar el 1959 i van anar de viatge de noces a Amsterdam. Per a ells, tot un esdeveniment. Ara, els meus fills agafen un avió qualsevol cap de setmana per anar a una festa a Riga, Praga o Barcelona.
Quina hauria de ser ara la meta europea?
Ens trobem en la quarta revolució industrial, que porta un canvi profund de l’economia i del món sencer. I cal preguntar-se si encara és possible gestionar res a escala nacional. L’economia circular és un afer nacional? Podem fer-nos independents dels combustibles fòssils a escala nacional? Es pot combatre el canvi climàtic a escala nacional? No.
D’acord, però vostè no veu desitjable un Estat federal europeu?
Fa 60 anys teníem una societat paternalista i ideologitzada. Avui a la gent no li agrada que els polítics li diguin com ha de viure. Els joves són idealistes, però no tenen ideologia. Promovent un objectiu com el federalisme no els convencerem. El que ens cal és una solució per a la crisi energètica, la crisi ecològica i la desigualtat al món. Es tracta de crear instruments perquè puguem viure en pau, perquè hi hagi progrés i perquè la gent tingui feina. L’euro i el mercat comú han estat instruments, no objectius. La nostra meta són els nostres valors.
Quan ara es parla de diferents velocitats, no implica que existeix un objectiu que tots han d’assolir, més tard o d’hora? Em sorprèn que se li estigui donant tanta importància. És simplement un mètode per fer avançar a la UE sense que siguin els més lents els que marquin el pas.
Al Llibre Blanc, la Comissió va presentar cinc escenaris. La UE podria sobreviure a tots? Per exemple, si quedés limitada a un mercat comú? Què podem fer nosaltres com a Comissió? No podem dictar un model per a Europa. Si els estats volen aquest escenari –jo no ho crec–, la nostra obligació serà advertir de les conseqüències.
Quin és el seu escenari favorit?
Una barreja de “camp lliure per a qui vulgui avançar “i “cooperació entre tots per aconseguir més coses”. Però només és la meva opinió personal.
A la declaració de Berlín es parla d’ambició democràtica i Estat de dret, respecte i tolerància. Creu que això encara es correspon amb la realitat en certes llocs de la UE? Aquests són els nostres valors. Així ho recull l’article 2 del tractat de la UE. El mercat comú, l’euro, els fons estructurals o la llibertat de moviment només són instruments. No tenen sentit si no som fidels a aquests valors.
A Hongria, Orbán aposta per l’homogeneïtat ètnica. És compatible amb els valors de la UE? Hauríem de debatre més amb Orbán i també amb Kacynski a Polònia. Els altres estats han de deixar clar que els nostres valors no estan només per fer bonic, com un gerro. La Comissió no pot fer-ho sola. Els estats membres també en són responsables. Però el que no pot ser és que, per exemple, alemanys o holandesos dictem als altres el que han de fer. Al meu país detecto una inquietant nostàlgia cap a l’antiga Europa Occidental. Hi ha qui creu que aquella Europa dividida no estava tan malament. La meva resposta és que tots som europeus. Ens ha tocat compartir continent. I històricament el nostre destí ha estat fer-nos la guerra els uns als altres. El nostre gran anhel és evitar que pugui tornar a passar. Per això ens cal diàleg, també sobre valors.
Hi ha la possibilitat que algun dia un Estat, en comptes de marxar com el Regne Unit, sigui expulsat per no compartir els valors comuns? Del que hem de parlar és del que succeeix en la societat. A Polònia gairebé el 80% de la població està encara a favor de la pertinença a la UE. I no és per la llibertat de moviment i els fons estructurals, sinó perquè els polonesos formen part de la nostra societat europea comuna amb els seus valors. Tenim problemes amb el Govern actual, però amb Polònia com a país no tenim cap problema.
Amb qui comparteix valors encara Europa? Amb els EUA de Trump?
Un sol home no pot decidir si ens separem o continuem junts. Els nord-americans no s’han tornat bojos, continuen sent nord-americans. El que compta ara és cap a on evolucionaran els EUA. Ells prenen les seves pròpies decisions, però nosaltres, com a socis, podem influir.
Hi ha qui considera la UE una potència mundial. Ho és? Convé?
Aquest concepte està condicionat per la història i les expectatives. No crec que hi hagi gaire gent que vegi Europa com una potència. Des del punt de vista econòmic, ja ho és. Però, per a què serveix?
Per ajudar-nos a impulsar els nostres interessos? Exacte. Però per a això no necessitem dir que som una potència mundial. El que necessitem és unitat.
Parlant d’unitat: el Brexit provocarà un desequilibri a la UE? Alemanya pesarà massa? O la Unió es decantarà massa cap al sud? Sempre s’ha dit que els holandesos som federalistes europeus. Però no ho hem estat mai. En realitat, als holandesos no ens entusiasma excessivament l’Europa continental. Des dels anys cinquanta, el nostre objectiu estratègic ha estat atreure els britànics. I, per tant, per a nosaltres la situació ha canviat de manera radical. Però no només per a nosaltres. S’acosten canvis de naturalesa tectònica. I quan hi ha canvis tectònics, sempre es produeix algun terratrèmol. Les coses són així.
“Amb el cor ens costava i l’hem convertit en una cosa exclusivament racional”
“S’acosten canvis tectònics i amb ells arriba sempre algun terratrèmol”
“Un sol home no pot decidir si ens separem o continuem junts”