Un malson i un somni europeus
Hi havia una vegada un país com el nostre, europeu, democràtic amb Estat de dret, benestar i drets humans, un país com gairebé tots, amb un passat atapeït de guerres i autoritarismes, on els principis de la Il·lustració no es van consolidar fins ben entrat el segle XX i on avui, tot just unes dècades després, la democràcia i la governança es deterioren a poc a poc, llastades per les inèrcies de sempre, líders que utilitzen els poders i béns públics com si fossin seus.
En aquest Estat tan familiar, les eleccions són lliures però no molt justes. El Govern té recursos per tergiversar les lleis, manipular la informació i crear una elit política i econòmica al seu voltant.
Els empresaris fidels al poder obtenen grans contractes públics i crèdits molt avantatjosos, mentre els altres pateixen a la perifèria del sistema, perdent clients i finançament. Tothom pot dir el que vulgui però les xarxes socials estomaquen els crítics amb insults i amenaces.
La premsa independent perd rellevància. L’opinió pública es mou molt més pels rumors a la xarxa que pel periodisme d’investigació. El Govern pressiona els anunciants perquè evitin els mitjans amb veu pròpia. No hi ha debat i la població ha quedat a la mercè de les consignes del règim. És difícil distingir entre la veritat i la mentida. El cinisme i la desconfiança ho envaeixen tot. Pocs s’atreveixen a dir el que pensen del president. La majoria silenciosa té més arguments que mai per anar a la seva. Els joves abandonen Facebook, Twitter i els fòrums amb més incidència política. Es passen el dia a Instagram i Snapchat, jugant a ser feliços sense preocupar-se per l’ordre de les coses.
En aquest Estat, que reconeixem com a proper, hi ha matrimonis gais, dret a l’avortament i grups aïllats de denúncia. També hi ha immigrants sense papers que el Govern deixa en pau si treballen barat i no demanen res.
Creiem que aquest Estat, que ja veiem com a propi, és tolerant, modern, ben ves- tit, amb aeroports intercontinentals, esportistes de primer nivell i entreteniment cultural. Encara que perdem poder adquisitiu, tenim els ulls posats en un cotxe últim model.
El nostre passat és horrible però n’estem orgullosos. Traiem pit davant la bandera, l’himne que sona quan tenim un compatriota a dalt de tot del podi. Defensem el nostre origen, la petita pàtria, el ranci llinatge, aclamats per un Govern que ens manté en un estat d’excitació nacionalista òptim per als seus interessos. Perquè l’Estat contemporani ha substituït la vigilància, la persecució i la repressió del passat per la polarització. En té prou amb dividir per controlar. En té prou amb inventar un enemic, col·locar-nos davant els que són diferents, els musulmans i els immigrants subsaharians, per exemple, i fernos veure que són una amenaça tan gran per al nostre mode de vida com abans ho van ser els jueus.
El més important, tot i això, el gran avantatge de poder controlar un Estat modern no rau en perseguir els innocents, sinó en protegir els culpables. Va ser així com l’administració i la justícia es van omplir de funcionaris i jutges lleials a les consignes polítiques o, el que és el mateix, als interessos de la nació. Així es propaga la corrupció i s’intimida l’oposició.
Hi va haver un dia, no fa molt de temps, quan la nostra democràcia no havia retrocedit tant i nosaltres encara conservàvem la il·lusió, que vam ser capaços de construir un relat entorn de la idea d’uns Estats Units d’Europa. Després de tants segles a la deriva, aquell projecte prometia col·locar-nos en el costat bo de la història, a la senda del progrés, la millor garantia per a un futur exitós. Dèiem que érem europeus i la més lluminosa de les nostres estrelles del rock va cantar l’Himne de l’alegria. Se’n recorden? “Viu, canta, somia cantat, viu somiant el nou sol on els homes tornaran a ser germans”.
El nostre país imaginat, encara amb morts a les cunetes, es va omplir de guitarristes kumbaiàs, trobadors d’Europa, profetes del paradís i, afortunadament, els nostres governants, encoratjats pels ajuts econòmics de Brussel·les, van començar a cedir sobirania a les institucions comunitàries. Aquesta és la part més avorrida del conte. Les institucions són avorrides i l’adjectiu comunitari és massa ambigu. Però també és la part essencial.
A la nostra Europa somiada, en la nostra quimera d’un federalisme europeu, la política continua sent bruta i els rics continuen sortint amb la seva, però tenim institucions i lleis molt més sòlides.
El funcionament adequat de l’Estat de dret depèn de la integritat i la competència de les persones que tenen el poder per aplicar la llei. Ja hem vist en el nostre Estat inventat que el president pot forçar la llei per afavorir els seus interessos polítics i econòmics. Aquesta discrecionalitat provoca greus desequilibris. Impedeix l’estabilitat, el consens sobre els grans eixos del model estatal: l’educació, el benestar, l’ordre territorial, els drets i llibertats.
Però la Unió Europea és molt difícil que es comporti amb tanta irresponsabilitat. Fins i tot ara que sembla que avancem cap a la desunió, amb uns estats ansiosos per recuperar sobirania i altres de decidits a enfortir la integració, les institucions europees garanteixen el nostre present en pau. L’administració i la justícia europees són les més honestes, íntegres i professionals que hem tingut i podem tenir. Elles soles ens salven de la recessió democràtica.
L’Estat d’aquest conte s’assembla molt a Veneçuela, Sud-àfrica, Hongria, Polònia, Filipines i una mica als Estats Units de Trump, però també podria ser el nostre. La democràcia retrocedeix a tot el món, també a Europa.
És per això que si volem continuar vivint en un país lliure de debò necessitem tornar a somiar quan més aviat millor amb els Estats Units d’Europa.
El gran avantatge de controlar un Estat modern no rau en perseguir els innocents, sinó en protegir els culpables