La vigília de santa Susana
Vol ser un huracà. Va arribar tard, va deixar que Pedro i Patxi recorreguessin mig Espanya, ella s’apareix demà als mortals, i diuen els seus fidels devots que ve disposada a arrasar. De fet no es va aturar mentre Pedro i Patxi predicaven el seu evangeli, l’un per ser l’esquerra nova i l’altre per ser la referència d’assossec. No sé quin percentatge del seu temps va dedicar a governar Andalusia, però va parlar per telèfon amb centenars de militants, va viatjar sense publicitat a gairebé totes les comunitats autònomes i va rebre al seu despatx tanta gent que allò semblava un centre de pelegrinatge. Pelegrinatge al santuari de santa Susana Díaz.
Així que ara arriba al gran acte de la seva proclamació, sempre, segons els seus devots, plena de força i entusiasme: aquestes són les paraules que utilitzen. Estarà envoltada de tot el socialisme històric: el de Felipe, que va donar tants anys de poder i glòria al ramat; el de Guerra, que va garantir l’obediència i l’ortodòxia amb el flagell del “Qui es mogui no surt a la foto”; el de Zapatero, el del “No ens fallis, José Luis” i que ara està com ressuscitat, marcant fins i tot camins com el de rescatar l’Estatut “ribotat”; el de Rubalcaba, que és l’home de dos sentits, el comú i el d’Estat. Tots ells empenyeran Susana, i Susana els vol allà, perquè aquests són els noms del socialisme, i ella, la seva hereva. Les fotos semblaran demà com la veu de l’Altíssim dient: “Aquesta és la nostra filla molt estimada, en qui posem totes les nostres complaences”. Cap d’ells no ha estat vist ni al costat ni en les proximitats de Pedro Sánchez.
I ella com és? Jo crec que hi ha dues Susanes. Una, la que veiem a la televisió, amb els seus discursos de belles paraules i la seva simfonia andalusa, que encara no ha dit què vol fer amb els problemes d’Espanya. L’altra, la de les distàncies curtes, que sedueix l’interlocutor, coneix la socialdemocràcia europea i expressa unes conviccions contagioses. No m’estranya que els qui l’han tractada hagin entrat reticents al seu despatx i n’hagin sortit susanistes. I té, com diu Zapatero, les característiques del lideratge: l’he vista un any a Fitur i semblava una estrella de cinema, retratada per tots els fotògrafs que hi havia a la fira i envoltada de seguidors entusiasmats que la portaven en sopols. I ella levitava.
Demà gaudirà del fervor dels seus. No hi haurà ningú més estimat, ni més aplaudit, ni més elevat al cel vermell del PSOE. El que passi després és una altra història. Una altra vegada s’enfronten en camp obert les dues ànimes socialistes. S’obre una batalla que té alguna cosa de fratricida entre un Pedro que ve a venjar-se i una Susana que ve a rematar l’homicidi polític de l’octubre. La guerra té la passió dels seguicis que Pedro pastura contra la força de l’aparell que Susana va guanyar. No està conjurat, en absolut, el risc de cisma. I guanyi qui guanyi, té una missió: curar un moribund, perquè el PSOE està moribund. I, ai, no es pregunta qui és el millor metge, sinó qui convé al partit, per no dir qui li fa menys mal en el seu estat de postració.