La revolució cocarera

El tròpic de Cochabamba era una festa. Milers de camperols cocarers desbordaven les graderies de l’estadi de futbol de Chimore que encara espera un equip. Venien de les cinc federacions d’agricultors que van defensar el seu dret a existir contra governs, narcos i agents dels Estats Units durant tres dècades. I allà hi havia el seu líder, company de marxes, presó i patiment, Evo Morales. Ara, des del 2005, president de Bolívia en representació dels moviments socials que van enderrocar democràticament les antigues elits i es van emancipar de la tutela nord-americana. El president estava radiant, amb la seva gent, tornant al sentit d’on va sortir abans de ser propulsat al seu paper carismàtic. I així, després dels obligats parlaments polítics, es va procedir a la solemne proclamació de la llei de la Coca que amplia l’àrea de producció a les Yungas de La Paz i al Chapare de Cochabamba, mentre l’estabilitza, amb control oficial de la producció i comercialització de la fulla sagrada.

Perquè sagrada és per als bolivians per la seva mil·lenària contribució a la cultura i a la salut. Va ser la culminació d’una llarga marxa en la qual van conquerir no només la seva supervivència sinó la seva dignitat. Evo, flanquejat pel seu vicepresident, l’intel·lectual Álvaro García Linera, i la presidenta del Congrés, la feminista Gabriela Montano, va gastar l’últim fil de la seva veu ronca per rememorar la història dels cocarers, que és la seva, i assestar un “mai més!” a la humiliació. L’escenari era significatiu. Chimore va ser base militar dels Estats Units inaccessible per als bolivians, tancada pel nou Govern el 2006 i convertida en aeroport el 2015 per integrar el Chapare a l’economia nacional.

Després del discurs, va esclatar la festa, danses acolorides de joves índies i indis, a les quals es van afegir el president i els seus convidats, en un desbordament d’alegria. La celebració va continuar tota la tarda. I mentre s’apagaven els ressons de la música i se sedimentava l’èxtasi de la seva victòria vaig rememorar la meva visita al Chapare, el 1985, lloc miserable on els camperols, expulsats per la fam dels seus llocs d’origen, s’amuntegaven en cabanyes miserables sense aigua ni electricitat, exposats a la violència de les forces bolivianonord-americanes en perill permanent de perdre-ho tot, sota l’amenaça dels narcos extorsionadors i sense gairebé possibilitat de produir coca legal per la col·lusió entre administració i narcotràfic. Ser testimoni d’aquella transformació és per a mi un nou exemple que el món, almenys retalls d’ell, pot canviar cap a una vida millor. Reconforta aquest sentiment enmig de la podridura institucional i el cinisme polític que ens envolten.

Perquè en realitat, va ser del moviment cocarer d’on va sorgir l’onada de canvi social que ha transformat Bolívia en l’última dècada, al convergir amb els miners, els moviments indigenistes, els moviments urbans, els estudiants, les dones i els intel·lectuals. Bolívia viu una autèntica revolució. El seu sentit profund és ser una revolució cultural productora d’un Estat plurinacional. En una societat majoritàriament indígena, els indígenes van viure permanentment marginats. Avui dia, índies i indis ocupen posicions rellevants en el sistema polític i administratiu, començant per l’assemblea legislativa i culminant en la presidència. Evo Morales és un aimara nascut en l’extrema pobresa en un mas d’Oruro, emigrat a l’Argentina i després al Chapare per sobreviure.

Aquest origen i el seu lideratge en les lluites socials van construir un carisma irrepetible en què es va basar una legitimitat política que ha anat transformant el país més pobre de Sud-amèrica: 58% de pobres fa una dècada, 37% actualment. Començant per l’economia que, amb el Perú, presenta la taxa més alta de creixement de la regió, actualment un 4% anual. El model de desenvolupament es basa en l’extractivisme exportador, aprofitant els nous jaciments de petroli i gas a Tarija, que van ser nacionalitzats, la bonança de la soja a Santa Cruz, i la renovació tecnològica de la tradicional mineria de l’estany i altres minerals, incloent-hi l’or, a Potosí. Actualment, la gran promesa és l’extracció, processament i exportació de liti, mineral estratègic, del qual Bolívia podria tenir fins i tot un 70% de les reserves mundials. Ja està en explotació al Salar d’Uyuni, a Potosí. El liti permet un alt grau de conservació de l’energia acumulada a les bateries fabricades amb l’esmentat material. La qual cosa és essencial per a l’expansió del cotxe elèctric, ordinadors portàtils i mòbils, així com per a les àrees rurals sense xarxa elèctrica que encara proliferen al planeta. Ja hi ha importants acords comercials i tecnològics amb empreses estrangeres, en particular xineses. Efectivament, la presència de la Xina en tots els sectors exportadors és bàsica per a l’economia boliviana. Simbòlicament, l’ambaixador de la Xina va acompanyar Evo Morales en la proclamació de la llei de la Coca.

Tot i això, el procés de canvi bolivià s’enfronta a una oposició decidida de part de la classe mitjana urbana, a més del menyspreu tradicional de la classe alta cap als indígenes, avui dia convertit en odi. Jo vaig presenciar en un cafè de Santa Cruz una tertúlia de militars retirats que juraven que aviat ajustarien comptes amb “els criminals del Govern”. De fet, ho van intentar el setembre del 2008. Però l’exèrcit, nacionalista i per fi alliberat del control dels Estats Units, està amb Evo. L’oposició, malgrat això, és genuïna. Les moltes raons es resumeixen en una: pèrdua de privilegis socials. I això inclou molts universitaris.

Evo va cometre un error: convocar un referèndum fa poc per poder presentar-se a la reelecció. El va perdre pel temor popular d’una deriva autoritària. I no obstant això, el seu lideratge, amb obvis defectes i limitacions, és essencial per a la continuació d’un procés de transformació sense comparació a Amèrica Llatina.

El lideratge d’Evo Morales a Bolívia és essencial per a la continuació d’un procés de transformació sense comparació a Amèrica Llatina