Primavera

Al meu barri hi ha uns quants arbres de l’amor, on d’unes branques fosques, gairebé negres, en surten un munt de flors liles que les cobreixen. Després surten les fulles verdes, però en aquests moments, les flors destaquen sobre la foscor de les branques, la llum i l’ombra juntes, com la vida mateixa. També han començat els cants de les merles i algun puput que encara que no es vegi es pot sentir. Tot això ja forma part d’aquesta primavera que ha tornat com sempre, quina sort! Sort del bon temps, dels arbres, d’aquest aire suau, i de totes aquestes criatures que ens acompanyen sense demanar res a canvi. D’això se’n diu generositat, estaria bé aprendre’n. Mentre els humans anem fent i desfent tota mena de coses, algunes necessàries i d’altres absurdes, i ens creiem els reis de l’univers, sembla que a l’univers tant li fa aquest bullici i va a la seva. Ara, la primavera, després, l’estiu, més tard, la tardor i altre cop l’hivern, any rere any i segle rere segle. Això només en aquest planeta Terra, perquè pels 200.000 milions d’estrelles de la nostra galàxia també deuen passar unes quantes coses.

De manera que ni som tan importants, ni som reis de l’univers, ni amb prou feines cadascú no es pot aguantar a si mateix, perquè hi ha en l’ambient polític una mena d’ufana que no és més que la mostra de la pròpia vulnerabilitat de cadascú i les ganes de figurar on i com sigui, uf! Hi ha una cosa que es diu dignitat i sembla que darrerament aquesta fruita escasseja. Una de les recomanacions que es fa des de l’economia intel·ligent és precisament “la diversificació del risc”, el que a pagès en diuen “no posar tots els ous en un mateix cistell”, per si el cistell se’n va en orris. Però sembla que aquesta recomanació no fa efecte en segons quins personatges perquè s’enganxen al poder una i altra vegada sense escarment i pagant tota mena de preus.

Tothom és responsable dels seus actes i no val fer servir l’èpica, amb sacrificis i màrtirs per commoure el personal. Potser algunes persones se’n faran ressò, però no pas totes ni tot el temps, de manera que val més deixar-se d’històries i fer cas a la realitat que ja és prou difícil.