El periodisme espanyol... i Orwell (2)
No tinc cap dubte de que George Orwell, si hagués tornat a Espanya, i no per prendre, a la fi, l’impossible cafè a Osca que la derrota republicana no li va permetre, sinó per prendre-li el pols al país, faria unes cròniques esplèndides sobre el nostre periodisme quotidià. Començant perquè estarien ben escrites i tindrien aquell humor sarcàstic de què gaudeixen els lectors.
El periodisme espanyol que estem vivint és el món al revés. Si s’explica un succés, tant és que sigui en digital que en paper, es donen els noms de les víctimes, no dels culpables. A Berga, Catalunya, uns feixistes amb barretina o sense van apallissar salvatgement dos gais. Es diuen, ho diuen els mitjans de comunicació amb desvergonyiment, Andy Aguilar, 28 anys, i Jorge García, 23. El principal detingut per l’agressió, ja en llibertat, se’l cita com a “presumpte”; així, a seques. Cada vegada em convenço més que Espanya és un país de presumptes delinqüents ple de ciutadans afectats i anònims. De vegades em tempta exigir que els mitjans de comunicació passin a ser escrits i fins i tot dirigits pels grans bufets d’advocats. Ens evitaríem la vergonya aliena.
La Policia Nacional “intervé” un arsenal d’11.000 armes, entre les quals 9.000 fusells. “Van arrestar” cinc persones, ignotes per a nosaltres tret que havien de viure a Bizkaia, Cantàbria i Girona. No fa falta haver llegit Clausewitz per saber que nou mil fusells fan un exèrcit. I què vol dir “intervenir” i “arrestar”? Fins i tot en llenguatge jurídic són expressions que admeten diverses interpretacions. En periodisme estan prohibides, o haurien d’estar-ho. Ni un sol nom, potser per la presumpció d’innocència. Si a mi m’agafen amb 9.000 fusells, allò de la presumpció d’innocència només apareixeria al judici i en paraules del meu advocat!
Això de les armes va succeir, si hem de creure el diminut requadre i la descomunal fotografia gairebé quatre vegades superior a la informació, la setmana passada. És possible que ningú no hagi preguntat res ni als diversos parlaments, ni als mitjans de comunicació? És el món al revés. La nova esquerra està molesta per una missa que emeten els diumenges a TVE. Des de la meva condició d’ateu, em sembla una bestiesa monumental i ganes de tocar els collons. A mi em molesten molt més les sessions paranormals de futbol a totes les cadenes i no se m’ocorre dir que això està formant idiotes en una mesura més gran que una missa, que és més breu que un partit de futbol, i que veu qui li dona gana. L’altre l’hem de veure tots, ens agradi o no, perquè ho demanen les masses i la publicitat, i ho copa tot, les públiques i les privades.
El periodisme a Espanya té una llarga i brillant història que es va trencar amb la Guerra Civil. Fins i tot la nostra literatura contemporània comença amb un periodista, Larra, que va acabar engegant-se un tret sense haver complert els 28, i tots tan contents perquè, al cap i a la fi, la culpa la van endossar a una amant frívola. Tot i això, a més de gloriosos antecedents en tenim d’altres que han deixat més pòsit social. La nostra invenció democràtica més important passada la dictadura de 40 anys no ha estat la creació d’uns mitjans de comunicació més lliures –els nostres quioscos, en clara disminució i fallida, són els més pobres de l’Europa del nostre entorn, Portugal inclòs–, ni tampoc una premsa d’esquerra que no sigui digital, que d’aquests n’hi ha com xampinyons, la majoria immenjables. En calculen 200, sense comptar les xarxes socials d’aquí estic jo perquè tinc unes idees que t’hi cagues.
Ningú no es pregunta per què a Espanya es van anant morint els setmanaris. Potser perquè que calia esforçar-se i llegir-los, o perquè eren una merda, o per les dues coses? No em canso de dir que en aquest país no hi ha opinió pública, a tot estirar minories que fan tertúlia. I aquí arribem a la nostra gran aportació al món: el periodisme tertulià. La transformació de la tertúlia de cafè en esdeveniment per a aprenentatge dels beneits i gran negoci dels grimpaires. A tot el món hi ha grups de debat sobre tal o tal tema. Nosaltres hem arribat més lluny. Poses mitja dotzena de periodistes que parlen del que vulguin, i com més lluitin entre el patètic i el ridícul, més pujarà l’audiència i es faran famosos.
L’art de viure de la llengua –la de la boca, em refereixo– el va introduir fa molts anys un dels personatges més menyspreables de la nostra història periodística. García Sanchiz, valencià, l’únic espanyol que segons frase històrica de Valle-Inclán “vivia de la suor de la seva llengua”. La invenció del periodista tertulià com a professió defineix una època, la nostra, on qualsevol xivato, enredaire, sicari econòmic dels grans, pronuncia les més superbes ximpleries davant una audiència que l’escolta. Ofici ben pagat i per partida doble; el promotor i el mitjà de comunicació. Tenen la impunitat de dir el que els doni la gana i exercir de gossos de presa de la víctima que els seus caps els han designat.
No som una societat sana. Venim d’on venim i les fórmules que durant quaranta anys va anar inoculant el franquisme continuen bategant, encara que atenuades per la nostra ingenuïtat i perquè a una societat que ha assumit la corrupció, el menyspreu a l’altre, el desvergonyiment polític, li va com un guant aquell tertulià rondinaire que sembla saber-ho tot, que esbalaeix la gent davant el seu desbordant coneixement d’una realitat que desconeix, d’entrada pel que s’hi juga. El periodista tertulià, com a ofici, hauria de tenir un càstig social: en primer lloc, el menyspreu, i, en segon, que tinguéssim el valor d’explicar qui és qui darrere d’aquest micro enganxat a una taula.
Però no, l’Associació de la Premsa de Madrid ha parlat per boca de Victoria Prego, la història de la qual durant la transició mereixeria uns paràgrafs, no més, en allò que va ser construir la mentida i cobrar-la a bon preu. Seria difícil trobar alguna fal·làcia en el maneig d’aquella falsa llegenda sobre la transició que no portés l’empremta de Victoria Prego.
L’Associació de la Premsa de Madrid, amb el silenci còmplice de bona part dels seus membres, ha encapçalat una protesta pel mal tracte que reben de Podem. Una cosa inaudita quan el poder s’orina, literalment, en els periodistes que assisteixen a les sessions catàrtiques del Govern central, no diguem de Mariano Rajoy, que a més fa acudits, molt riguts per bona part de la xusma de reporterets acreditats. “Avui declaració de Mariano Rajoy (o de qualsevol pelacanyes governamental; perquè la cosa s’ha convertit en hàbit). No s’admetran preguntes”. I per què hi van?, pregunto jo. Que enviïn el comunicat i així s’eviten passar per la humiliació. No protesta ningú, si no és amb la boca petita, en l’estricta intimitat.
A mi em va semblar un detall d’enginy el de Pablo Iglesias quan Ana Romerol va interpel·lar amb tot el dret el líder de Podem, i ell va començar la seva resposta amb gràcia: “Quin abric de pells més bonic que porta vostè!”.
Vostès creuen que en un moment en què el periodisme es dessagna entre la misèria i la supèrbia, hi ha dret a protestar pel mal tracte de l’esquerra cap a ses senyories els lacais? Ni en pitjors èpoques havíem passat per tanta vergonya i amenaces de senyores amb patrimoni. No s’haurien atrevit ni aquells cavallers antics de l’Associació de la Premsa, que portaven bigoti retallat, a l’estil de González Ruano.
El periodisme a Espanya té una llarga i brillant història que es va trencar amb la Guerra Civil