Hi ha nens mirant
De les reaccions al vídeo dels pares de l’equip d’infantils de l’Alaró i el Collerenc, hi ha una cosa que em fascina. I és que la gent s’escandalitzi. Per començar, escenes com aquestes protagonitzades per grups d’orcs són més freqüents que no sembla en les competicions de l’esport base. Primera fal·làcia: això només passa en el futbol per la seva coneguda capacitat de despertar les emocions més primitives i irracionals. Mentida. Segona fal·làcia: en segons quins àmbits socioeconòmics, aquest comportament no es dona. Fals, també. Us convido a assistir a altres competicions amb nens, nenes o adolescents i us asseguro que acabarem corejant junts la frase que Roy Batty va deixar per a la història a Blade Runner: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”.
Sense ser excepcional, el vídeo ens dona l’oportunitat de reflexionar sobre el concepte de violència. Senyors, estem parlant d’esport infantil: formació, valors, companyonia, esforç, respecte i tot allò, en definitiva, que fa que els caps de setmana es converteixin per molts pares en allò que passa entre un partit i un altre partit dels teus fills.
És violència que els adults s’esbatussin enmig d’un matx? I tant que sí. A aquest tipus d’aficionats simplement se’ls ha de demanar que es mirin al mirall, que segur que tenen moltes cosetes o dèficits educatius per arreglar, i ens deixin als altres gaudir tranquils. Si tenim en compte que ara mateix, avui que és dissabte, hi deu haver moltes criatures al terreny de joc suportant com els seus pares els piquen amb l’esperó dels crits i els bufecs com si fossin cavalls, potser això també constitueix una forma de violència. O no és violència amenaçar un fill de prendreli el mòbil un mes si falla, o retreure-li que no li fotés una puntada de peu ben forta o un bon cop de colze a les costelles al rival per trencar una jugada? Ai, Roy Batty, si ho sabessis.
Ara mateix hi deu haver angelets empesos pels seus sants pares a menysprear el maldestre de l’equip, a queixar-se perquè juga la Daixonses, que no en sap, o en Dallonses, que no corre ni defensa. O a protestar a l’àrbitre perquè, què coi, jo sóc un deu i el papa es pensa que té un Messi a casa o un Llull a la banqueta.
Per no parlar d’aquells entrenadors, per exemple de bàsquet, que en partits de la categoria mini obliguen les seves jugadores a fer bloquejos, mentre que en d’altres de la categoria infantil se salten el reglament situant les defenses en zona. I què hem de dir del fet que alguns àrbitres permetin el joc brut? La simple sospita d’una trampa s’hauria de sentir com un deshonor, però no.
Aquesta classe de violència, més subtil, no surt a cap vídeo viral, però no ens escandalitza. Faríem bé d’esmenar tanta arrogància i tenir present, abans d’obrir la bocassa, aquell cartell que hi havia en un vell camp de rugbi: “Recordeu que hi ha nens mirant”.