Malalties mediàtiques
L’entrevista que Agnès Marquès li va fer a Pau Donés (TV3) confirma que el factor de la superació, pedra filosofal de la religió de l’autoajuda, és un dels elements que millor propulsa la visibilitat mediàtica. Sense l’actitud de Donés davant del càncer, l’atenció dels mitjans de comunicació pel seu llibre 50 palos hauria sigut relativa, de la mateixa manera que el treball de James Rhodes no seria tan conegut sense l’escabrosa i implacable autobiografia (Instrumental) en què descriu els maltractaments sexuals que va patir de petit. Intens a l’hora de voler transformar la fatalitat en oportunitat, Donés ha canviat el rumb d’una imatge pública contaminada per una interpretació frívola i humorística que durant molt de temps havia ridiculitzat el seu estil musical i parodiat la poètica vital de trenta anys de trajectòria. Si aquesta mateixa entrevista s’hagués integrat a una Marató dedicada al càncer hauria funcionat igual. Per això grinyolen alguns elements escenogràfics innecessaris, que subratllaven l’oportunisme promocional –un llibre i una gira– de la trobada. El gruix de l’entrevista va funcionar tant per part de Donés, que domina la barreja de carisma, franquesa vitalista de supervivència i voluntat d’empatia divulgativa, com per part d’Agnès Marquès, que va aplicar el recurs de l’atenció càlida que ja practicava al programa La gent normal, que pretenia combatre prejudicis i tabús a través de la conversa. L’entrevista és una prova més de com han evolucionat els límits de la intimitat (i de l’eximitat) i de com la frontera entre el sensacionalisme lacrimogen, la morbositat i el testimoni vital depèn d’un triangle que no sempre existeix entre el respecte de l’entrevistat, l’entrevistador i l’espectador. Fa trenta anys aquesta mena d’entrevistes hauria sigut impossible, per pudor i per rigor periodístic però també perquè encara no havíem entrat en l’era d’Oprah Winfrey, que va ser la primera a industrialitzar la visibilitat televisiva de les malalties, els maltractaments i les emocions i a modificar la jerarquia de temes que mai no s’han de tractar en públic.
NOBEL DE LA GUERRA. Esplèndida sèrie noruega a Netflix. Es diu Nobel, i és un thriller sobre conspiracions polítiques i militars situat en l’època actual. A partir de la peripècia d’un membre de les forces especials destinades a l’Afganistan, es desplega una trama complexa d’interessos creats i d’intrigues obscures. L’equilibri entre el factor personal dels protagonistes i de la geopolítica entesa com un niu de serps i de monstres resulta tristament versemblant. Els millors actors noruecs del moment (com Anders Danielsen Lie, l’inoblidable protagonista de la grandiosa i melancòlica Oslo, 31 de agosto) es posen al servei d’una història que no es limita a l’acció i a la intriga sinó que inclou una intencionada reflexió sobre com, en una democràcia aparentment civilitzada, tractem els militars amb la hipocresia d’exigir-los la màxima eficàcia i seguretat sense estar disposats a defensar-los quan intervinguin en escenaris de guerra oberta o, pitjor encara, encoberta.
L’entrevista a Pau Donés és una prova més de com han evolucionat els límits de la intimitat