“Gràcies per les crítiques”
Sidonie presenta a Razzmatazz el seu últim àlbum, ‘El peor grupo del mundo’
Apunto de complir vint anys en el negoci i l’art de la música, el trio barceloní Sidonie presenta aquesta nit (Razzmatazz, 21 h) el seu últim àlbum fins ara, titulat irònicament El peor grupo del mundo (Sony). Considerats un revulsiu des que van aparèixer a l’escena pop local, el trio format per Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi s’ha convertit gairebé en un clàssic al marge de modes i tendències. Aquest estiu, per exemple, se’ls podrà veure i sentir al Festival de Cap Roig.
Quan van publicar aquest àlbum, el seu vuitè d’estudi, a finals de setembre de l’any passat , la banda ja havia preparat el terreny del que sentiria l’aficionat llançant un parell de singles, sobretot el que es titula Carreteras infinitas, que per molts és la cançó més festiva de la seva història. I un cop escoltat el disc, l’opinió coincident de públic i crítica és que es tracta d’una entregada declaració d’amor per la música i pels qui la fan possible. Marc Ros, guitarra, compositor i cantant de la banda, explica que “la cosa va néixer mentre llegia el llibre titulat Por favor, mátame: Una historia oral del punk, que explica com dos amics decideixen anar a veure un nou grup anomenat Ramones en una sala també nova, CBGB. El que veuen els sembla horrorós, un espectacle infumable, cançons ràpides i curtes, la gent amb jupes de cuir... El cas és que l’endemà repeteixen, i així és com va sortir la idea d’aquest El peor grupo del mundo, com a exemple d’una cosa que, encara que sigui per error, estan oferint nova i diferent”.
Val a dir que la cançó que dona nom a l’àlbum és tota una declaració de principis, i recorda que “sempre hi ha hagut grups, començant pels Beatles mateixos, i continuant per moltíssims més, com Joy Division o The Smiths, que quan començaven van ser trepitjats, menyspreats o directament ignorats”, explica Marc Ros. “I ara vejam qui és el guapo que diu que no són boníssims”, afegeix Axel Pi. Afegeix Ros: “I d’alguna manera és com si els diguéssim a tots ells ‘us estimem, gràcies per haver-nos salvat i per continuar vius”.
I és que, com recorda Axel Pi, “quan començàvem ens havien anomenat així moltes vegades, i amb raó, i d’alguna manera ara ho agraïm”. “Exacte –afegeix Ros–, ho agraïm perquè no ens va desanimar que ens diguessin que no teníem futur, que el que fèiem no era més que soroll i coses per l’estil; ara veiem que estàvem proposant una mena de missatge nou i diferent de les bandes habituals”. “No sé per què, però sempre hem estat molt atacables”, afegeix Senra. “Quan ens insultaven era com una petita victòria, perquè allò et demostrava que la teva música, les teves cançons, havien generat alguna cosa qui t’estava atacant, que t’està convertint en una cosa personal i única, que era el que buscàvem”, i torna a intervenir Pi: “Fins i tot els Beatles, a l’inici, van patir aquell tracte menyspreador de la discogràfica de torn”, insisteix Ros, i Senra recorda que “mira, aquest disc l’hem gravat amb Sony, la mateixa discogràfica que quan començàvem ens va rebutjar la maqueta que els vam enviar. Ja veus com són les coses”. “Quan un grup creix, passes de no ser bo a ser l’hòstia”, segons Pi. “Sí, sí; ens van qualificar de ser un grup avorrit de versions dels anys seixanta, que no anàvem enlloc cantant en anglès. I és veritat, no teníem diners, ni contracte, ni discogràfica, ni aparent carisma”.
El peor grupo del mundo es compon de deu píndoles d’aquella infal·lible combinació de rock de primera cocció i actitud punk, amb aquell halo d’agressivitat i desafiament que els ha definit des dels inicis, “però sempre portant-ho al nostre terreny, que és el que ens diferencia d’altres propostes aparentment semblants”, avisa el líder Ros. I tots tres coincideixen en l’últim missatge quan asseguren que “aquest disc per nosaltres també és un recordatori del que som i sempre hem estat, és a dir, fans”.