Intensitat contra subtilesa
El jove Pablo Heras-Casado ja és una figura molt considerada a Europa. Sembla que es mou molt a gust en l’àmbit estilístic dels grans repertoris del primer barroc fins al que en diríem aquell primer romanticisme de Schubert i Mendelssohn. La seva manera de treballar està marcada per l’afany de recerca. Fa poc vam escoltar el seu Monteverdi al Palau. Ara ha estat Mendelssohn, amb una orquestra especialitzada en instruments del seu temps, amb la qual, envoltat d’un bosc de micròfons, ha fet a l’Auditori diverses sessions d’enregistrament per a Harmonia Mundi. L’acompanya en la proposta Isabelle Faust, una de les més delicades i sensibles violinistes de l’actualitat. Faust va deixar veure la seva capacitat tècnica, que no és pur virtuosisme d’ostentació, sinó que en ella la música flueix en un discurs subtil, suau, gairebé tímid, es podria dir, tot i que per moments amb gran força i bellesa de so.
La seva versió del Concert en Mi menor va tenir moments molt expressius i sensibles, per bé que també passatges d’excessiu pianissimo –vegeu la transició a la cadència– amb poca fibra que va alterar la resolució en la tensió. Tot en el mateix marc estilístic proposat pel director, que va subratllar detalls exquisits de la partitura, amb molt bona feina de l’orquestra, i va culminar l’allegro final –com segurament agradava a Mendelssohn– amb un metrònom exigit.
Mendelssohn va ser un dels primers directors de batuta de la història de l’orquestra. Va treballar amb la Gewandhaus de Leipzig: és a dir, coneixia aquest instrument des de dins, i això es veu en la subtil construcció del discurs en les seves obres simfòniques. I disposava, segons sabem, d’una plantilla molt semblant a la que hem vist ara. La proposta d’HerasCasado va ser preciosista, procurant subratllar contrastos i també matisos que van donar dinamisme i color al discurs. Joc d’intensitats no només en les dinàmiques i moments de distensió una mica galants, combinats amb ràfegues expressives en l’obertura Les Hèbrides.
La Simfonia en Re menor mostra un Mendelssohn una mica inhibit en la seva substancial capacitat melòdica, adust i amb tendència a una construcció organística al començament, amb una orquestra que mostra l’aparició de nous instruments (el serpentó, un antecedent de la tuba, que no em va semblar reconèixer). Excel·lents els clarinets amb uns primers violins intensos, i especialment subtils al començament de l’Andante. Un treball en funció de l’expressió pristina que no deixa veure la intensitat del Mendelssohn romàntic, però sí el seu interior subtil.