Un blanc guanyant en cros?
El 1984 un accident esguerrava la prometedora carrera de Pere Casacuberta
Demà es disputen els Mundials de crosscountry. Es disputen a Kampala, la capital d’Uganda. Segurament arrasaran els fenomenals africans.
Qui posi Teledeporte veurà els atletes negres galopant sobre el fang, amb els occidentals darrere, asfixiats i desmoralitzats. Abans no era així. Abans, de vegades, qui guanyava el Mundial era un blanc. Per exemple Pere Casacuberta. –És cert. Vaig ser l’últim blanc de guanyar el Mundial en categoria júnior. I d’això ha passat... Va ser el 1984. Però per què hem de parlar-ne, ara?
Casacuberta ve despentinat, fent passes llargues. Mans a les butxaques. Porta el xandall del Club Atlètic Vic. Treballa a l’Ajuntament de Gurb i viu a la finca familiar.
Ens hem citat a les pistes d’atletisme de la seva ciutat. Diu que les trepitja poc, i que ja no corre mai.
–No hi he tornat des de fa quinze anys. Vaig pensar que ho trobaria a faltar, però i ara! –I per què no? –Em fa mal tot. Són les sis de la tarda. Llueix el sol del capvespre, vermellós. Llibert Teixidó, el fotògraf, sembla encantat. –La millor llum per a la foto –diu. El resultat salta a la vista. Pere Casacuberta contempla la pista i fa petar les dents. Amb prou feines hi ha deu nois al lloc. Conversen amb els seus entrenadors, estirant-se sobre el tartan.
–Amb la de gent que hi havia en altres temps... –lamenta Casacuberta.
Seiem en una garita abandonada. Hi ha una nevera desconnectada i trastos per tot arreu. En aquells altres temps, allò era la cafeteria.
Casacuberta va començar a córrer als tretze anys. Estudiava a Vic, al col·legi Guillem de Mont-rodon. Escoda, un dels professors d’atletisme, va descobrir que aquell noi corria molt.
–Vaig saltar al Vic, i allà em va agafar Pep Vilà, que en pau descansi (Vilà va morir el 2000).
S’entrenava en unes pistes de cendra de 300 m. Corria pels boscos. Perseguia els seus companys, més grans, alguns maratonians.
–Quan jo tenia 16 anys, ja no em deixaven enrere.
Casacuberta tenia un estil peculiar. Feia llargues gambades, amb les espatlles caigudes i els braços penjant. –Eren gaires? –Cinquanta, potser més. Com enyoro aquell ambient. Al final, anàvem a Vic a fer un beure. I ens reuníem en aquesta mateixa sala per veure els Jocs.
–Parli’m de la seva victòria al Mundial júnior del 84. –Som-hi, doncs... Pep Vilà va llançar l’aposta en un sobre tancat. Vaticinava que Casacuberta guanyaria. –Com ho podia saber? –Setmanes abans jo ja havia guanyat a Elgoibar, a Mònaco i a Granollers. I havia estat segon a Lasarte. Havia guanyat el campionat d’Espanya júnior de clubs. I l’individual. Sempre de pallissa...
Quan van arribar a Nova York, seu dels Mundials, Carlos Gil Pérez li havia demanat que sortís al darrere, controlant.
–Per ell el més important era que guanyéssim per països. Però Pep Vilà em va dir que sortís al davant, a guanyar jo. –I què va fer? –Ni l’un ni l’altre. Vaig sortir a meitat de grup. Hi havia kenians i etíops. Els respectava. No vaig aparèixer al capdavant fins a l’última volta i mitja. La veritat és que vaig córrer sense pressió. Era a Nova York. Per a mi això era el més important. No em vaig adonar del que havia aconseguit fins que vaig tornar. –...? –Em trucaven a l’habitació. La Cope, Catalunya Ràdio, què sé jo. Antonio Pérez Perales, el meu company, es queixava: ‘Quan s’acabarà això?’. Per no molestarlo, no contestava.
Quan va tornar, no es va poder amagar més. El va rebre tot el poble. El seu triomf va impulsar el projecte de la pista de tartan, on ens hem citat.
–Però a la feina no em van ajudar prou... –Què feia, vostè? –Penjava embotits a Casa Tarradellas. És cert que havia entrat en una altra fase. Feia anuncis per a ells. Em deien l’espetec volador. Però, a grans trets, el tracte humà no era el que jo m’esperava.
D’allà l’accident: tot es va esguerrar vuit mesos més tard.
–Se m’exigia molt. Tenia una entrevista per a TV3. Anava accelerat. Conduïa una vagoneta. Estava carregant palets, quan vaig cometre un error. Vaig posar malament una caixa, vaig bolcar la vagoneta i uns ferros em van caure a sobre i em van trencar el braç dret, la tíbia i el peroné. Vaig quedar sepultat sota els embotits.
Va passar quatre mesos a l’hospital. Va trigar un any i mig a tornar a córrer.
Am bel temps va aconseguir bones marques (3 m 47 s en 1.500 m ,14 m 0 s en 5.000 m,1h 6 men mitja marató ,2 h 24 men marató), però ja res no va ser el mateix.
–El moviment del peu era limitat. No feia el joc. Se m’engarrotava. Vaig haver de modificar la tècnica. –Què hauria passat sense l’accident? –No ho he pensat mai. Per a què?