Obres postmigrants al teatre Gorki

Al teatre Maksim Gorki, que està físicament al centre cultural de Berlín, molt a prop de l’Illa dels Museus, la Universitat Humboldt i el Museu Històric Alemany, s’hi arriba caminant una mica per una zona per a vianants que deixa enrere el trànsit rodat de l’avinguda Unter den Linden. És un teatre municipal petit i bufó, construït el 1827 per Karl Friedrich Schinkel –arquitecte imprescindible del neoclassicisme prussià– com a primera sala de concerts pública de Berlín. La façana llueix frontó de temple grec, amb el nom del teatre en lletres daurades. A la Segona Guerra Mundial, l’edifici va ser gairebé del tot arrasat pels bombardejos aliats, i va quedar en zona soviètica amb la partició de Berlín. Després de la reconstrucció el 1952, el teatre va prendre el nom del dramaturg rus Maksim Gorki (18681936), i es va convertir en l’espai més important dedicat al teatre contemporani a l’antiga RDA comunista. Però no va ser un ateneu de llibertats creatives ni polítiques, encara que els censors –com en totes les dictadures– no s’adonessin de la càrrega simbòlica d’alguna obra que s’hi va representar. En temps recents s’ha especialitzat en teatre polític. Des de la temporada 2013-2014 estan al capdavant del Maksim Gorki com a directors Shermin Langhoff i Jens Hillje. Langhoff, d’origen turc, s’ha abocat a oferir el que ella anomena teatre postmigrant, concepte que va desenvolupar al capdavant de la Ballhaus Naunynstrasse, una petita sala del barri de Kreuzberg que ella va fundar.