“Amb la mirada d’un nen, el món adult és absurd”
Riad Sattouf (París, 1978) és un dels talents més reconeguts de la novel·la gràfica francesa. L’humor i la candidesa de les seves vinyetes estan sempre obertes a una lectura subtil en clau social i política. De fet són el fresc d’una època. Durant un decenni va ser una de les firmes del diari satíric Charlie Hebdo amb La vida
secreta dels joves. Va deixar la publicació un any abans de l’atemptat terrorista que va llevar la vida de dotze persones, entre les quals el director, Charb, i altres dibuixants de prestigi com Cabu o Wolinski. Marcat per la matança, evita pronunciar-se sobre un humor combatiu i corrosiu amb el qual s’identifica poc. En la premiada sèrie L’àrab del futur, amb més d’1,7 milions d’exemplars venuts a tot el món, Sattouf relata la seva particular infantesa a la Líbia de Gaddafi i a la Síria d’Hafiz al-Assad.
Fill d’un professor d’universitat sirià i d’una mestressa de casa francesa, va créixer compaginant una doble identitat que considera un antídot contra el nacionalisme excloent que s’estén per Europa. Demana de respondre per e-mail i rebutja encasellar-se en un paper “de l’àrab que explica històries d’àrabs”. Es considera un dibuixant universal. El seu últim projecte, Los cuadernos de Esther –el primer volum acaba de sortir a la venda a Espanya publicat per Sapristi–, retrata la vida actual d’una escolar de deu anys a París.
A Los cuadernos de Esther, torna a inspirar-se en la vida real. No li agraden els herois de ficció? M’encanten, però personalment sempre he preferit utilitzar situacions reals als meus còmics. Ferlos servir en la història és una mena de vigoritzant, de fertilitzant per a la imaginació!
També és una manera d’adreçar-se a un públic més ampli?
Tinc una espècie de musa absoluta: la meva àvia, que no llegia còmics, de fet no sabia com llegirlos. Estava convençuda que era un divertiment per a pobres d’esperit. Sempre intento escriure històries que a ella l’haguessin fet feliç llegir, i assumir. Miro d’adreçar-me a les persones que no llegeixen mai novel·la gràfica.
En la seva obra sovint mira el món a través dels ulls de nens o d’adolescents. Per què tria aquest punt de vista? M’encanta explicar històries des de l’òptica d’un nen, perquè aquest punt de vista és excel·lent per mostrar com n’arriba a ser d’absurd el món dels adults! René Goscinny, amb el personatge del Petit Nicolás, dominava aquest art a la perfecció. És un dels meus grans models! La mirada dels nens sobre el món sempre és interessant perquè és nova i ingènua. L’Esther és més positiva que jo! Jo li he donat la paraula d’alguna manera!
Com va sorgir aquesta relació tan especial amb una nena de deu anys? L’Esther és la filla real d’una parella d’amics meus. Una nit va venir a casa a sopar amb els seus pares i va començar a parlar-me de la seva vida. En aquell moment jo estava escrivint L’àrab del futur. Vaig sentir immediatament la necessitat d’explicar les seves històries en imatges i posar-les en paral·lel amb els meus propis records de la infantesa.
El seu projecte consisteix a explicar les peripècies de l’Esther fins que faci 18 anys. Com porten la qüestió de la privacitat? Li truco cada setmana per parlar d’això i d’allò... a partir d’aquí construeixo una història amb el que m’ha explicat. Dissimulo alguns aspectes perquè no es pugui reconèixer els personatges i les situacions, per descomptat, però cada relat està basat en fets i en situacions reals.
El llibre parla de la vida quotidiana, però també apareixen temes com la immigració o el racisme. Pel seu doble origen francosirià, com viu aquesta evolució? Li resulta inquietant? El que m’agrada és transcriure els fets tal com són, sense interpretar-los. Deixo que el lector es faci la seva idea i en tregui les seves pròpies conclusions.
A Los cuadernos de Esther crida l’atenció com n’està de present el masclisme en la vida –especialment a l’escola– d’una nena avui a París. Fins a quin punt aquestes històries
són un reflex de la societat? Creca tot arreuque el i masclismea tota hora... és No presentestic segurque abansque siguien la més societat. present Però, avui en qualsevolaixò cas,és segur!no ha fet marxa enrere,
Explicar aquesta realitat amb humor, ho fa més digerible o més trist? M’agrada perquè afegirel riure una és capala sensaciód’humor que m’estimo més al món! D’altra banda també és la que experimento menys... no soc el que es diu una bona audiència i no ric fàcilment!
En una de les històries aborda l’impacte que va tenir l’atac terrorista a Charlie Hebdo en l’Esther i els seus companys d’escola. Què n’opina, de les caricatures del Profeta? Jo em limito a explicar els fets tal com l’Esther me’ls transmet. És el seu punt de vista el que m’interessa i com ella percep el món.
Va treballar per a Charlie
Hebdo durant diversos anys. Com va experimentar la pèrdua dels seus col·legues a mans dels terroristes? De la mateixa manera que vostè viuria la desaparició dels seus, suposo...
Va ser un atemptat contra la llibertat d’expressió...
Sí, però prefereixo no parlar-ne.
Vostè va créixer en un món en el qual el còmic no forma part de la cultura. Què el va fer submergir-se en aquest univers? Des de ben petit els còmics sempre em van produir una gran fascinació. Pensava que Tintín existia igual que el cel o el vent, per a l’eternitat. Però quan vaig comprendre que un ésser humà l’havia creat, que això era possible, vaig decidir que era el que volia fer. És una veritable passió.
Les seves històries inspirades en la realitat recorden l’estil visual i narratiu de Maus, d’Art Spiegelman o Persèpolis de Marjane Satrapi S’identifica amb aquests còmics? Són grans còmics, per descomptat, si puc aproximar-m’hi em sentiré molt honrat.
A L’àrab del futur explica la seva infantesa a Síria i Líbia amb un pare autoritari i una mare submisa en el context de règims molt opressius. L’objectiu era explicar una realitat poc coneguda a Occident? No, l’objectiu era explicar la meva història particular, sense generalitzar, sobre la fascinació d’un nen cap al seu pare àrab... d’extrema dreta! Deixo que després el lector es faci la seva pròpia idea. Em produeixen horror les obres que indiquen massa clarament el que cal pensar.
El va sorprendre que es convertís en un fenomen?
Ja s’ha traduït a dinou idiomes. Realment no m’esperava aquest èxit, i soc molt feliç. El seu pare li va posar una galleda al cap perquè no veiés els cadàvers d’homes penjats a la plaça Crida l’atenció l’episodi en què el seu pare li va posar una galleda al cap perquè no veiés els cadàvers d’uns homes penjats en una plaça pública. El devia impressionar molt aquella imatge. Sí, va passar tal com es relata al llibre.
Créixer amb una doble identitat li ha donat una perspectiva particular? Sent que pertany als dos mons o a cap? No em sento francès o sirià. Em sento un autor de còmic. Tinc més en comú amb un magaka japonès que amb el meu veí de baix, a París! El fet de tenir una doble cultura m’ha despertat a l’absurditat del nacionalisme.
Després de viure en aquests països, quina és la seva anàlisi de la primavera àrab? Es tracta d’una revolució fracassada? Crec que sempre és positiu alliberar-se dels opressors i que les revolucions no es fan un dia...
Va viure en un poble a prop de Homs, ciutat destruïda per la guerra. Hem sabut que l’any passat va ser el pitjor per als nens sirians. Es planteja narrar la vida d’un nen a la guerra a Síria? La Síria que jo vaig conèixer era la dels anys vuitanta. No he conegut la Síria d’abans de la guerra ni la d’avui. Tan sols em sento legitimat per parlar del que he vist i he conegut. Avui la situació de Síria és un drama abominable i terrible. Estic com tothom: em pregunto quan s’acabarà tot això...
Ha explicat que aconseguir que refugiats sirians coneguts seus poguessin entrar a França va ser tota una odissea. Sí, existeix la imatge que és molt fàcil entrar a França, però en realitat és molt complicat. Això sí que pot inspirar una de les meves històries.