EL CAS ESTRAPERLO
Potser algun dia l’assignatura d’Història inclourà un apartat dedicat a la “Història de la corrupció”, tan gran i rica és la seva tradició. Un dels episodis a estudiar quan s’arribi a aquell hipotètic capítol seria el cas de l’Estraperlo del 1935, digne avantpassat dels Gürtel, Nóos o Palau. Avui la paraula estraperlo és comuna per referir-se als mercadejos de la postguerra, però originalment designava una peculiar màquina de ruleta amb només tretze números inventada pels holandesos Strauss, Perel i Lowann. De les primeres lletres dels seus respectius cognoms va sorgir el nom. Aquests espavilats afirmaven que com que tenia tan poques xifres, una persona de ràpida capacitat de càlcul podia arribar a preveure quins números sortirien, argument pseudocientífic per encobrir una superxeria, ja que la ruleta, que funcionava elèctricament, amagava un mecanisme de rellotgeria que trucava els resultats.
Els inventors sabien que no n’hi havia prou amb això per colar el seu artefacte als casinos espanyols, així que van optar per un sistema menys científic però cent per cent eficaç a la pràctica: van subornar diversos membres del partit en el Govern. Aleshores era el Partit Radical el que liderava un Executiu de coalició, amb Alejandro Lerroux al capdavant. El més paradoxal és que va ser el mateix estafador, Strauss, el que va engegar el ventilador, emprenyat per haver-se gastat mig milió de pessetes per untar l’entorn de Lerroux. Com que aquest no va respondre a la petició que pagués “les despeses”, Strauss es va venjar amb fredor lliurant-li un compromès dossier al president de la República, Niceto Alcalá Zamora. Aquest, que no s’avenia amb Lerroux, el va elevar al Govern i va haver de discutir-se a les Corts amb el consegüent escàndol per al partit governamental que, com passa tants cops, no tenia la majoria absoluta. I no cal ser jugador de ruleta per saber què succeeix quan falla l’aritmètica parlamentària, cada setmana en veiem exemples. Així la boleta li va caure en negre a Lerroux i va haver d’abandonar la presidència del Consell de Ministres. Va ser un any propici per als inventors de jocs, el més destacat el Monopoly. I entre els jocs esportius, la Vuelta Ciclista a Espanya, que es va disputar per primera vegada en catorze etapes i va registrar un èpic duel entre l’entranyable Mariano Cañardo, també conegut com “el català d’Olite”, perquè encara que havia nascut en aquella localitat navarresa des dels tretze anys vivia a Barcelona, i el belga Gustaaf Deloor, que va ser el que al final es va vestir amb el mallot de guanyador. I no només una vegada, sinó dues perquè l’any següent va repetir calaix del podi. Però la fortuna en el joc, ja se sap, no ho és tot: a Deloor el farien presoner de guerra durant la Segona Guerra Mundial els alemanys i es passaria el conflicte bèl·lic reclòs en camps de concentració.