Les estocades de Bricall
Des que van decidir ocultar rere una cortina negra el retrat del rei emèrit Joan Carles, el saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat és encara molt més trist. Malgrat els esforços lluminosos de la gran aranya i d’alguns focus aquell saló sembla un temple maçònic de tercera divisió. Així discorria jo dilluns abans d’observar Pasqual Maragall i que entrés al saló Jordi Pujol, seguit de la seva esposa, moment que va provocar diversos cops de colze còmplices. Crec que el més greu no és que el Govern convidi a un acte institucional Pujol sinó que aquest accepti i fins i tot gosi ocupar una cadira preferent.
Parlo aquí de l’acte institucional que es va celebrar dilluns per recordar els 40 anys del retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya. M’alegro d’haver assistit a l’acte. Malgrat l’histrionisme de Jaume Sobrequés, que no va poder dissimular que també és mesquí i malgrat certa i no sempre dissimulada mesquinesa de Carles Puigdemont, el president d’alguns catalans, la figura de Tarradellas es va imposar rotundament al saló Sant Jordi. Tarradellas és cada dia més alt. Confesso que mentre l’histrió actuava vaig aprofitar per anar lentament al lavabo. A mi m’interessava escoltar la intervenció de Josep Maria Bricall, economista i exrector de la Universitat de Barcelona, que va ser membre del Govern de Tarradellas. I no em va defraudar.
Bricall és la contundència culta, és a dir, que no és un cop de puny sinó una subtil estocada de floret. I, citant Chesterton, va demostrar que, a més, té sentit de l’humor. Per això, abans de parlar del retorn de Tarradellas va recordar que Chesterton, a través d’un dels seus personatges, el pare Brown, afirma que “és més natural creure una història sobrenatural, que tracta de coses que no comprenem, que una història natural que contradiu el que sí que entenem”. I per això parla de l’aparició d’un fantasma i d’oferir-li un cigar a la reina Victòria en una audiència. Sobre el fantasma, Brown diu que no es pronunciaria, però sobre oferir el cigar a la reina afirma que no és impossible sinó només increïble. O sigui, que Tarradellas, segons va demostrar Bricall, no va traspassar mai la delicada línia que separa l’increïble i l’impossible.
Mentre Bricall parlava vaig observar els expresidents de la Generalitat allà asseguts. I em va semblar que Artur Mas continuava dubtant entre el ressentiment i el cinisme, que Jordi Pujol donava cabuda a quelcom semblant a l’odi, que José Montilla pensava en el sopar i que Puigdemont no volia escoltar. Bricall, aliè a tots ells, va dir que insistim molt en la democràcia sense adonar-nos que no és un sistema confús de votacions espaiades sinó l’expressió jurídica d’una voluntat ciutadana que neix d’una societat lliure amb una opinió pública que practica la crítica al poder. També va recordar que per a Tarradellas el debat i la discussió eren fonamentals en la vida política. I que per això negava la condició de polítics a personatges autoritaris, encara que fossin autoritaris de baixa graduació. Governar, segons Bricall, no pot basar-se només en els entusiasmes.
Quan abandonava el Palau de la Generalitat algú em va assegurar que havia vist Pujol parlant amb una columna, però no el vaig creure. Les columnes són una cosa molt seriosa.
josep maria bricall “És la contundència culta. No és un cop de puny, sinó una subtil estocada de floret”