Addictes al futbol
Llucia Ramis veu més avantatges que inconvenients en la idea de passar un any sense futbol per avaluar els efectes de l’esport rei en la vida quotidiana de les persones: “El món té sobredosi i cal mesurar la seva addicció, segons les Nacions Unides. El seu projecte, tan ambiciós, ha estat aprovat per les més altes institucions, llevat d’excepcions importants. Els governs de Qatar i els Emirats Àrabs ja han advertit que, quan la iniciativa es dugui a terme, tancaran l’aixeta del petroli”.
El 2020 ha estat declarat any mundial Sense Futbol, i quedarà totalment prohibida qualsevol activitat relacionada amb aquest esport. L’objectiu és estudiar fins a quin punt domina la nostra societat: fomenta o no la desigualtat, determina els moviments migratoris, és el motor de l’economia, estableix l’organització horària i defineix les relacions internacionals.
Després de la remuntada històrica del Barça contra el Paris Saint-Germain a la Champions s’espera un boom demogràfic al desembre, fruit d’aquella celebració. Però què passaria si extirpassin el partit nostre de cada dia? Ens dedicaríem al sexe amb el mateix frenesí d’un gol? Les plataformes digitals ja sospesen tornar al porno codificat o dedicar la seva programació a la cultura. Diuen que han vist Josep Pedrerol pel Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada al CCCB, sens dubte per reciclar-se.
Els redactors dedicats al sector, de fet, hauran d’aprendre a escriure sense els tics habituals. Fórmules com “els homes del tècnic” de torn, “els cracs culers”, “el conjunt tal”, “la gesta del qual” o “el vestidor blanc”, estan molt gastades.
L’espectacle vergonyós que els pares d’alguns jugadors d’infantils donaren diumenge passat a Alaró ha reobert el debat sobre si el futbol canalitza la violència o la provoca. No
Es tracta d’una ficció utòpica per a uns i distòpica per a d’altres, però seria una revolució
oblidem la guerra que va ocasionar durant cent hores entre Hondures i El Salvador, bombardeig inclòs, que va causar milers de morts l’any 1969. És realment l’opi del poble, o n’és la metamfetamina? O el diazepam, si Luis Enrique fa una roda de premsa.
Sigui el que sigui, el món té sobredosi i cal mesurar la seva addicció, segons les Nacions Unides. El seu projecte, tan ambiciós, ha estat aprovat per les més altes institucions, llevat d’excepcions importants. Els governs de Qatar i els Emirats Àrabs ja han advertit que, quan la iniciativa es dugui a terme, tancaran l’aixeta del petroli. Altres detractors denuncien que tenir Messi un any sencer sense jugar és un crim contra la humanitat.
A favor hi ha els gironins que, veient l’ascens del seu equip cada vegada més a prop, temen que es doni una xaronització de la seva ciutat com ha passat a Barcelona, tenyida de blaugrana sobretot per la zona de la Rambla. Que hi hagi turistes, bé; però que vagin arreu amb la samarreta és massa. Les visites guiades al Camp Nou es cancel·laran i es congelaran sous i fitxatges. Es requisaran tots els balons des del gener fins al desembre, amb penes de presó per als qui incompleixin la llei. A les escoles i places, els nins hauran de jugar a una altra cosa. D’acord, tot això és ficció. Però, utòpica per a uns i distòpica per a d’altres, seria una revolució. Si qualsevol altra cosa afectàs d’aquesta manera tots els aspectes de la nostra vida, parlaríem d’invasió, i tindríem por. De moment, caldrà conformar-se amb el fet que el futbol és així. I el món també.