La Vanguardia (Català)

Aleksander Ponomarev

La Biennal de l’Antàrtida explora les noves fronteres de la creació davant un públic ambulant d’artistes, pingüins, científics, foques, filòsofs, periodiste­s i balenes amb gep

- MIQUEL MOLINA 1 Paradise Bay (Antàrtida) Enviat especial

COMISSARI BIENNAL ART ANTÀRTIDA

L’artista rus Aleksander Ponomarev ha portat a l’Antàrtida la primera edició de la Biennal d’Art, una expedició de creadors i pensadors de la convivènci­a dels quals al remot sud sorgiran amb tota seguretat noves iniciative­s.

Glaciator és el nom d’un robot que desafia la màxima que a l’art contempora­ni li falta sentit de l’humor. Dissenyat per l’artista argentí Joaquín Fargas, Glaciator s’alimenta d’energia solar i està concebut per compactar la neu i accelerar que es converteix­i en gel, mitigant així els efectes del canvi climàtic. Ha estat una de les estrelles d’aquesta primera Biennal de l’Antàrtida, que demà emprèn la seva tornada a la civilitzac­ió.

El robot va debutar en una platja de l’illa Petermann envoltat de pingüins, que es van mostrar estupefact­es davant l’inesperat desembarca­ment d’un turista tan mecanitzat i dispers. Perquè Glaciator és fruit del que Fargas anomena “disseny caòtic”: es desplaça sense una direcció concreta, com si fos una panerola (o la mateixa humanitat dirigint-se cap a la seva autodestru­cció). Els pingüins s’hi van acostar, el van ensumar i al final van abandonar amb aire indiferent el robot i el seu creador a la recerca d’una altra instal·lació artística, com si fossin en un museu.

De fet, la vintena d’artistes embarcats pel rus Aleksandr Ponomarev en aquesta aventura forassenya­da van haver de competir amb la naturalesa per captar l’atenció del públic, compost pel centenar de passatgers del vaixell oceanogràf­ic rus Vavilov (dividit entre creadors, científics, filòsofs i periodiste­s) i els variats habitants de la zona.

Per exemple, el filòsof Aleksandr Sekatski va començar el discurs d’obertura de l’exposició que comissaria­va en una platgeta de pedrotes de l’estret de Gerlache saludant els “estimats amics, estimats pingüins, estimades foques i altres criatures”. L’audiència humana la composaven una desena de persones; l’animal, un centenar de pingüins. La resta dels passatgers de la biennal en aquell moment estaven fotografia­nt les instal·lacions de dos artistes més, però també les escenes de família que representa­ven quatre foques uns metres més enllà; mentrestan­t, altres, a bord de les llanxes, filtrobem maven (i gairebé tocaven) les incomptabl­es balenes geperudes que s’acostaven a tafanejar.

Durant set dies, les glaceres de Gerlache han estat testimonis d’una explosió controlada d’art efímer. Els artistes de la biennal compareixi­en durant dues hores escasses al lloc escollit per l’organitzac­ió. Arribaven a bord de zòdiacs en què es carregava tot el material necessari per a la seva instal·lació. Es preparaven, actuaven o exposaven la seva obra, agraïen els aplaudimen­ts i es tornaven a embarcar. Però el mal temps i els reptes organitzat­ius propis d’un projecte tan complex de vegades alteraven la programaci­ó del dia.

–Sisplau, algú sap on i quan actua Sho, l’artista que patina?

–Potser és a l’altra illa, però a la tarda desembarca­rà aquí si una superfície plana de gel.

Finalment, divendres Sho Hasegawa va trobar el seu escenari ideal a Little Island, al costat de la base argentina d’Almirante Brown. L’artista japonès va patinar fins a generar amb el seu moviment l’energia necessària per activar l’habitació fosca portàtil (de la mida d’una capsa de sabates) en què una cambra i un bolígraf de llum manipulat pel mateix Sho recreen els paisatges circumdant­s. Ben entrada la nit, l’artista continuava tancat a les profundita­ts del vaixell enllestint la impressió fotogràfic­a d’aquest invent artesanal i màgic que serveix per captar l’essència de l’Antàrtida.

Com ell i com Fargas, Shama Rahman, cantant, intèrpret de sitar i neurocient­ífica, se’n va anar a la recerca d’aquesta essència. Ella ho va fer proveïda d’un sintetitza­dor en què traduïa a notes musicals els sons d’una glacera. A bord de les llanxes també hi anaven Zhang Enli i el seu ou gegant, un alienígena dissenyat per alterar amb una ironia subtil la previsibil­itat del paisatge antàrtic. O la delicada planta de cacau de l’equatorià Paul Rosero, encapsulad­a entre vidres: les estrictes regulacion­s mediambien­tals del continent blanc no permeten l’entrada de vegetació no autòctona, així que va caldre aïllar-la abans d’exhibir-la. El resultat, en qualsevol cas, suggeria la inquietant presència de l’altre, potser de l’immigrant aïllat en una societat

que, al seu torn, s’aïlla per protegir-se d’ell.

Els artistes es van resistir a la temptació del contrast i no van utilitzar l’Antàrtida com un decorat exòtic. La majoria van portar obra concebuda per respondre al desafiamen­t obert per la biennal: com que el continent és un full en blanc, tracem-hi les aportacion­s que des de l’art es poden fer per dibuixar un futur menys sinistre.

Així doncs, el jove arquitecte alemany Gustav Düsing va brindar un moment poètic aixecant en una platja una gran tenda de campanya del color i la textura dels icebergs. Construïda amb tela comprada en mercats ambulants de segona mà, la tenda representa l’assentamen­t humà més antic i humil. Va ser una llàstima que l’obra no es pogués acabar: la instal·lació estava concebuda perquè es congelés per sota dels zero graus (Düsing la va ruixar d’aigua) i es convertís en una edificació sòlida, però la temperatur­a no va baixar mai de zero graus; tot i que seria molt exagerat parlar d’un efecte concret de l’escalfamen­t global, no deixa de ser inquietant que l’artista no aconseguís a l’Antàrtida el que sí que va aconseguir a Berlín.

El seu amic Alexis Anastasiou, artista brasiler bolcat en el mapping, també va haver d’esperar per trobar el marc ideal per a la seva proposta. Però al final va poder fer la seva projecció des del mateix vaixell sobre un iceberg gegant. Van comparèixe­r en aquesta pantalla (la més gran del món?) animals extingits o en perill d’extinció.

I va ser així com els bisons d’Altamira van viatjar fins a l’Antàrtida.

La provocació, consubstan­cial al món de l’art, va arribar amb un grup de notables artistes berlinesos. Ho pretengues­sin o no –l’organitzac­ió no ho va permetre–, amb el seu intent de llançar cocos de l’atol radioactiu de Bikini o de fer nedar un peix no autòcton per les aigües de la península, Julian Charrière i Julius Von Bismarck pensaven forçar les normes mediambien­tals antàrtique­s. Malgrat l’audàcia innegable de les seves propostes, en qualsevol cas, cal preguntar-se el perquè d’aquesta predisposi­ció a transgredi­r a la casa del més feble, és a dir, en un continent intacte que sempre estarà exposat als projectes inquietant­s que puguin tenir per a ell els Trump o Putin del futur.

Sobre la fràgil utopia d’una Antàrtida per sempre verge i sense fronteres es va debatre molt. A la tarda, al lounge, del qual penjaven les banderes acolorides i aromatitza­des amb restes de menjar del vaixell per la marroquina FatineYto Barrada, es discutia quin serà el llegat d’aquesta primera edició de la biennal. Més enllà dels documental­s que s’han rodat, es recordarà com una fita en la construcci­ó d’un nou discurs sobre l’Antàrtida? Es valorarà la seva aportació a la renovació del discurs de l’art?

És necessari plantejar-s’ho, però tanta ambició intel·lectual pot acabar desdibuixa­nt l’autèntic valor d’una biennal que sens dubte tindrà efectes més modestos, tot i que tangibles: la convivènci­a absoluta durant onze dies seguits entre artistes i pensadors d’altres àmbits ja està fructifica­nt en projectes de futur concebuts a l’Antàrtida.

I perviurà sobretot el rastre poètic de l’aventura i la firma del seu autor, l’explorador contempora­ni Ponomarev, l’extripulan­t de submarins soviètics que un dia es va atrevir a construir un vaixell de fusta sobre un turó del desert del Sàhara.

Ara ha anat una mica més lluny: en nom de l’art, ha portat el seu vaixell fins allà on convergeix­en els paral·lels per deixar en el record imatges d’una bellesa indubtable.

Fotografie­s com la d’Andrei Kuzkin a la seva obra 99 paisatges amb un arbre. Kuzkin és l’artista rus que en aquestes pàgines apareix nu cap per avall, amb el cap enterrat a la neu. El creador evoca amb aquest espectacle els dibuixos que feia el seu pare, mort quan ell era encara petit, dibuixos en què sempre apareixien arbres, que és el que ell vol representa­r amb la seva performanc­e, encara que d’altres vegem en la seva obra l’ésser humà estavellat contra un planeta que no ha sabut fer seu.

 ?? MIQUEL MOLINA ??
MIQUEL MOLINA
 ??  ??
 ??  ??
 ?? 2
M.M. ??
2 M.M.
 ?? 4
M.M. ??
4 M.M.
 ?? 3
M.M. ??
3 M.M.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain