LA UE NO TÉ QUI LI ESCRIGUI
Malgrat els anys d’integració, la UE ha penetrat poc en la cultura popular. No inspira els autors i amb prou feines hi ha llibres, sèries o pel·lícules que tractin sobre ella
El pro ect de la ni Europe no ha ac nseg it pe trar en la cultura pop r, no hi ha cançons ni pel·lícules inspirades en ella.
“Tothom ve a Brussel·les mogut per la revenja o l’amor, o per totes dues coses”. Aquesta afirmació potser és una novetat per aquells que tenen una imatge de la capital europea relacionada amb les normes comunitàries sobre aspiradores o amb els nobles esforços per aportar una mica de pau als Balcans. Tot i això, no som davant la vida real, sinó davant una ficció. La frase pertany a la campanya promocional de
Brussel (2017), una sèrie de televisió de deu capítols realitzada per a una cadena holandesa. Pensada per a un públic aficionat a sèries com House of cards i
The wire, la costosa producció imagina la seu de la Unió Europea com un centre d’intrigues i violents jocs de poder.
La protagonista, Moniek van Dalen, és una arrogant comissària europea que intenta protegir els seus interessos empresarials mentre es mou entre rivals polítics i un antic amant. El primer episodi la presenta amb un pentinat immaculat i unes ungles molt cuidades, xarrupant vi blanc en un despatx de Brussel·les adornat amb quadres de Modigliani i reflexionant sobre la manera de protegir els seus interessos en el sector del petroli d’esquist. A la trama hi intervenen un oligarca russoucraïnès, un adolescent idealista sortit d’una mesquita i un home sense nom que viu al carrer. Els diàlegs passen del neerlandès a l’anglès, el francès i el rus, mentre la càmera ofereix panoràmiques dels grisos cel de la capital belga.
Encara que els personatges podrien deixar anar frases com “Serà una difícil reunió de totes les parts interessades”, el tema no és el realisme quotidià. L’obra és fruit d’una col·laboració entre l’escriptor holandès Leon de Winter, conegut per la seva dura crítica als rescats de l’eurozona, i el director belga Arno Dierickx, que s’autodefineix com un optimista proeuropeu. Dierickx creu que la sèrie va més enllà de la “imatge parcial dels polítics com a vanitosos i corruptes, tot i que és evident que són més maquiavèl·lics que idealistes... De tota manera, es tracta d’una ficció”.
La sèrie, oferta per subscripció a començaments d’any, també és una raresa, ja que es tracta d’una sèrie dramàtica ambientada a la Unió Europea i sobre la Unió Europea.
Malgrat els seixanta anys d’integració, el projecte europeu ha penetrat poc en la cultura popular. La UE té una bandera i un himne, però no ha inflamat la imaginació d’escriptors i artistes.
“És difícil enamorar-se del mercat únic”, va comentar en una ocasió Jacques Delors, antic president de la Comissió Europea. I ficcionar-la no és menys difícil. Els politòlegs han debatut durant anys sobre el projecte europeu, aquella imaginada comunitat dels pobles europeus. Si jutgem la Unió Europea només pel seu lloc en el cel·luloide o en el paper, els vincles de l’interès no semblen massa sòlids.
Fins i tot en les sèries sobre política, Europa és un tema fugaç. A la sèrie televisiva danesa Borgen (2010), sobre les interioritats polítiques d’aquell país, rares vegades apareix la UE. L’exTot cepció va ser un episodi titulat A Brussel·les ningú no et sent cridar, que girava al voltant d’una maniobra política per desfer-se d’un rival nomenant-lo comissari comunitari. “Si vol treure algú del seu camí, pot enviar-lo a Brussel·les i fer que sembli una promoció” és el murri consell donat a la primera ministra Birgitte Nyborg.
Europa apareix molt poques vegades a Sí, ministre, la comèdia de situació britànica sobre un astut funcionari que mou els fils del poder mentre el seu ignorant ministre se’n surt com pot. A part dels acudits sobre els incentius europeus, la sèrie ofereix un memorable resum de la política europea britànica. “Ministre, la Gran Bretanya ha tingut en política exterior el mateix objectiu des de fa almenys cinccents anys: crear una Europa desunida”, explica sir Humphrey en un episodi emès el 1980, menys d’una dècada després de l’adhesió britànica a la Comunitat Econòmica Europea. “Havíem de desarmar tot aquest muntatge i per a això calia ser a dins... ara que som dins, podem fer-ho anar tot en orris”. La sàtira té un punt de veritat: els britànics es van unir al mercat comú per modelar-lo d’acord amb els seus interessos.
i això, aquests exemples destaquen perquè no són freqüents. Si bé el servei secret britànic tenia James Bond, la Comunitat Econòmica Europea i les seves encarnacions posteriors han ofert un aspecte massa avorrit. “La Unió Europea és vista com una cosa monòtona i tècnica, i els ciutadans obliden que darrere hi ha persones que l’han creada”, afirma Ingo Espenschied, periodista i politòleg. Espenschied realitza documentals sobre temes polítics, com la figura de Konrad Adenauer, el primer canceller de la República Federal d’Alemanya, o la història del projecte europeu. Narra una història mentre mostra imatges i vídeos al públic present. Es calcula que més de cent mil persones, dos terços dels quals són escolars, han assistit en l’última dècada a les seves projeccions.
Espenschied es descriu a si mateix com un narrador d’històries, i diu que la presència de la Unió Europea en la cultura popular de França i Alemanya és relativament escassa. “Si s’analitza el guió (de la integració europea), podria haver estat escrit per Hollywood; té tots els ingredients d’un bon relat: França i Alemanya, enemics al llarg de la història, acaben convertits en socis, el motor d’Europa. Té una cosa que no s’havia vist mai en la història”.
Quan la Unió Europea ha sortit a la cultura, no ha estat sota la forma d’una història hollywoodiana de triomf sobre l’adversitat, sinó d’una cosa més tenebrosa. És especialment cert en el cas de la imaginació britànica, on Brussel·les és una cova d’intrigants i tramposos. El subgènere britànic de la Brussel·les distòpica va florir a partir de mitjans de la dècada del 1980 i es va intensificar a mesura que els acarnissats debats sobre el tractat de Maastricht sacsejaven el Govern conservador del moment. Un exemple és la novel·la antialemanya de l’historiador thatcherista Andrew Roberts, The Aachen memorandum (el memoràndum Aquisgrà, 1995). Ambientada el 2015, l’obra descriu “una visió distòpica de com podria ser la Gran Bretanya si es convertís en una satrapia menor en el si d’una vasta
A ‘Borgen’, Europa només centra un episodi i és per desfer-se d’un rival enviant-lo a Brussel·les
Unió Europea proteccionista, anti-EUA fins a la intolerància i políticament correcta”.
Roberts no ha estat l’únic a explotar el filó argumental d’una UE vista com un tèrbola burocràcia moguda per un ambició sense límits. Més d’una dècada després, Michael Dobbs, l’autor de House of cards, va imaginar la novel·la A sentimental traitor (un traïdor sentimental, 2012): una fosca unitat contra-terrorista europea que és infiltrada pels russos i ordeix una immensa trama criminal.
Una generació abans, el funcionari comunitari i antic euro parlamentari britànic Stanley Johnson havia convertit Brussel·les en escenari d’un thriller titulat The comissioner (el comissari) (1987), objecte d’una adaptació cinematogràfica. James Morton, un ministre conservador caigut en desgràcia davant el primer ministre, és enviat com a comissari europeu a Brussel·les, i allà descobreix una gegantina conspiració. El president de la Comissió està confabulat amb un conglomerat químic alemany que fabrica en secret agent taronja i vessa residus tòxics al Rin.
A diferència del llibre de Roberts, en aquest no s’explica la història d’un superestat euròcrata i dominador que intenta subjugar una valerosa Gran Bretanya. Morton, prototip de l’anglès
honrat i incapaç, és ajudat pels comissaris bons de Portugal, Irlanda i Grècia en la seva lluita per la veritat. Un dels principals malvats és un traïdor cap de personal britànic col·locat per l’ambairupta xador britànic a Brussel·les perquè vigili el comissari. Stanley Johnson rebutja la idea que el seu llibre sigui una distopia: “La ficció és la ficció. Si vols escriure un thriller, has de procurar que sigui amè”.
Es podria dir que la ficció britànica més memorable sobre Brussel·les va ser obra del fill de Johnson, Boris Johnson, actualment ministre d’Exteriors. En la seva anterior carrera com a corresponsal a Brussel·les del Daily
Telegraph, Boris Johnson va elevar a nous cims el gènere dels euromites amb històries que la UE pensava estandarditzar la mida dels condons i prohibir el pa de gamba per a còctels. Stanley Johnson, que sempre ha estat partidari de la UE, està escrivint un llibre sobre el Brexit. Tot i això, els que busquin un relat subtilment velat de les xerrades entorn de la taula familiar durant la campanya del referèndum quedaran decebuts. Amb el títol de
Kompromat, el llibre imagina que els russos manipulen el resultat del Brexit. Johnson suggereix que el seu fill podria fer un cameo, potser com un personatge anomenat Harry Stokes (“perquè exacerba [stoke up] molts problemes”, afirma).
Steven Fielding, un professor de la Universitat de Nottingham que ha estudiat el paper de la política britànica en la ficció, no considera cap sorpresa que la Unió Europea hagi estat considerada sovint com a distòpica o corUnió en la imaginació britànica. Segons indica, aquesta visió reflecteix “la nostra por de la burocràcia”, una inquietud que aflora amb efectes còmics a l’Oficina del Circumloqui de Charles Dickens, on els sol·licitants es veuen atrapats en un interminable emplenar de formularis destinats a rebre més formularis, o d’una manera amenaçadora a 1984, de George Orwell.
La Unió Europea (més específicament la Comissió Europea) ha estat representada moltes vegades com una “vaga força grisa”, afegeix Fielding. “És la por de perdre’s en el sistema, a veure’s dominat per un sistema sobre el qual no es té cap control, és un tema clàssic de les distopies, i la UE hi encaixa bé perquè és una superburocràcia”.
Si bé els britànics van inventar la figura d’una Unió Europea com a malson burocràtic màxim, altres països europeus s’han centrat en un tema diferent, la comèdia de ser veïns. Un exemple és la pel·lícula francoespanyola Una casa de bojos (2002), una simpàtica història sobre un grup d’estudiants d’Erasmus que comparteixen pis a Barcelona. De gran èxit entre els qui han visitat Europa com a becaris, la cinta és un cant a la integració europea: en lloc de combatre en trinxeres, els joves europeus lluiten per tenir espai a la nevera i comparteixen tècniques de seducció. L’obra té un final sentimental en què en Xavier, el protagonista, renuncia a l’oferta de treball d’un banc francès per convertir-se en escriptor.
Al mateix gènere pertany la comèdia francobelga Res a declarar (2010). En aquesta excèntrica pel·lícula, dos duaners enemistats, un de francès i un altre de belga, es veuen obligats a treballar junts per detenir uns narcotraficants després de la supressió de les fronteres fixes el 1993 com a conseqüència del tractat de Maastricht.
Aquest film conté el tipus de bromes en què algú perd els pantalons, i molts dels contratemps que experimenten els protagonistes depenen d’un Renault Sedan atrotinat. Tot i que un d’ells prega: “Senyor, posa fi a l’eurozona una vegada per sempre”, sabem que en el fons del seu cor el director està mentint.
La pel·lícula pretén ser una amable exposició d’alguns prejudicis; a Dany Boon, director i coprotagonista, se li va ocórrer la idea de realitzar-la mentre creuava un pas fronterer entre França i Bèlgica. Després de l’estrena, va comentar que al creuar una “veritable terra de ningú, amb unes garites abandonades, establiments tancats i cases abandonades”, va pensar de seguida que allò era un “escenari summament cinematogràfic”.
Tot i això, no tot són comèdies fetes a base de recórrer a les pallassades: el tema dels veïns europeus ha rebut un nou gir amb la sèrie televisiva multinacional The team (2015), un thriller policíac on agents de Dinamarca, Holanda i Alemanya uneixen les seves forces per detenir un assassí. “Els criminals no es detenen a les fronteres i tampoc no ho hauria de fer la policia”, és la frase publicitària de la sèrie, que podria haver estat escrita per l’Europol. Tensa i sovint també violenta història de tràfic de persones, evasió fiscal i crim organitzat, la sèrie és una coproducció de cinc cadenes europees i es va rodar amb finançament comunitari.
A la seva manera, la sèrie holandesa Brussel intenta adreçar-se al mateix públic paneuropeu, un públic interessat en sèries multilingües en què uns personatges imperfectes s’enfronten a dilemes morals. Realitzada per la productora KPN, encara no té conclosos els seus plans internacionals de distribució. El seu èxit dependrà, en part, de l’interès que mostrin els públics per les històries paneuropees.
Malgrat ser un relat molt hollywoodià, de triomf sobre l’adversitat, la UE sempre apareix tenebrosa