UN MÓN, TRES MAPES

Les escoles de Boston decideixen usar mapes de Peters, deixen els de Mercator, i reobren el debat sobre quins són millors

Es manté la polèmica per les diferents maneres de representar el món mitjançant els mapes.

Les escoles públiques de Boston han decidit que a les seves aules es deixaran d’utilitzar mapes fets amb la projecció de Mercator, i s’utilitzaran només els fets amb la de Peters, o més ben dit, amb la de Gall-Peters, un mapa en el qual els continents apareixen dibuixats de forma més allargada de com estem acostumats.

La raó adduïda pels responsables educatius de Massachusetts –i amb raó– és que els mapes Mercator no representen amb fidelitat la mida dels continents, ja que el mètode utilitzat per traçar-los “sobrerepresenta les zones més allunyades de l’equador, que apareixen d’una mida més gran en termes proporcionals del què són en realitat”, explica Marc Gil, professor d’Història i Geografia de la UOC. Així, Grenlàndia sembla de la mateixa mida que l’Àfrica, quan en realitat és catorze vegades més petita.

Per contra, des de Boston diuen que el de Peters manté una proporció exacta entre tots els continents, cosa que el converteix en millor, més solidari i menys “racista” que el de Mercator, ja que atorga als països del tercer món –als quals fal·laçment s’ha cregut que Mercator menystenia– la superfície real. Però també hi ha països del tercer món allunyats de l’equador.

El que passa és que aquesta és l’única virtut del mapa de Peters, ja que fora d’això és un mapa que “no manté les formes dels continents ni les distàncies ni els angles, i no serveix per trobar el camí més curt, totes aquestes, propietats que sí que té el mapa de Mercator”, explica Raúl Ibáñez, professor de Matemàtiques de la Universitat del País Basc.

El nostre planeta és una esfera lleugerament xata als pols, el que es coneix com un geoide. Aquesta forma és la responsable que sigui impossible dibuixar un mapamundi que reflecteixi de manera precisa les distàncies, les formes i les qüestions mètriques alhora. Passar d’una forma geomètrica esfèrica a un suport pla, bidimensional i normalment amb forma rectangular provoca que alguna cosa es perdi sempre en la translació, com ja va demostrar el matemàtic i físic suís Leonhard Euler el 1778, a la seva obra De repraesentatione superficiei sphaericae super plano.

Per traçar un mapa del món, els cartògrafs utilitzen el que tècnicament es coneix com projeccions, un conjunt d’operacions de geometria diferencial. Avui dia n’existeixen més de 400 de diferents i totes coixegen d’un costat o un altre.

Les projeccions es divideixen, en funció del resultat obtingut, en equidistants, si conserven les distàncies correctes; equivalents, si conserven les superfícies; i conformes, si conserven les formes. “La qüestió és que no existeix un mètode que mantingui aquestes tres propietats, per la qual cosa els cartògrafs es veuen obligats a renunciar a una o una altra, en funció de l’ús que volen donar al mapa”, explica Ibáñez.

Per exemple, “National Geographic fa temps que fa servir mapes basats en la projecció de Winkel-Triple, que no compleix cap de les tres propietats, però la distorsió és molt petita en totes”, apunta Gil. El resultat –segons Ibáñez– és que “la impressió s’acosta molt a la realitat”, i per això aquesta projecció potser “és millor que la de Mercator i la de Peters per fer un mapamundi”, encara que el corol·lari continuï sent que el mapa perfecte no existeix.

El matemàtic, geògraf i cartògraf flamenc Gerard Kremer –que va llatinitzar el seu nom, Gerardus Mercator– va crear el seu mapa el 1569 pensant exclusivament que “fos útil per a la navegació i preservés els angles –les interseccions entre paral·lels i meridians o qualsevol dues direccions més– per poder establir els rumbs. Potser no és el més útil per explicar ciències socials, perquè distorsiona les àrees, però no es va crear amb aquesta finalitat; però el de Peters tampoc, perquè distorsiona les formes”, explica Ibáñez.

Arno Peters va ser un cineasta alemany versat en propaganda política, matèria sobre la qual va escriure la seva tesi. Va presentar el seu mapa el 1967 en un congrés i ningú no li va fer cas. Entre altres coses perquè la seva “projecció era una còpia d’una altra del 1855, del monjo escocès James Gall” –explica Ibáñez–, encara que “Peters sempre va dir que desconeixia els treballs del religiós”, remarca Gil. El 1973, Peters va presentar el seu mapa –que havia patentat– davant la premsa “com l’única alternativa al mapa ‘racista’ de Mercator. Les oenagés i fins i tot la Unesco, amb bona intenció, li van comprar el discurs i el seu es va convertir en el mapa solidari i en l’única alternativa possible, per una qüestió que es va vendre com social”, explica el professor Ibáñez.

La polèmica Mercator-Peters és antiga, i per això al professor Gil el sorprèn la decisió de les escoles de Boston, ja que considera que és un tema superat: “Pedagògicament, optar per una o per una altra no té sentit, ja que es perd part de la realitat. Per contra, si s’utilitzen totes dues, es poden treballar valors diferents al mateix temps i ensenyar que cal ser crítics amb el que ens expliquen”.

I és que, a més, com si no n’hi hagués prou amb la complexitat tècnica, un mapa és una representació del món conegut i ens pot condicionar la visió que en fem. Com diu el professor Gil, “la manera de representar les coses també explica com ens posicionem respecte als altres”. En aquest sentit, Xavier Martí, coordinador dels estudis de Relacions Internacionals de la URL, opina que “els mapes són polítics i darrere amaguen una intenció política. El de Mercator obeeix a una lògica colonial i neix amb el mercantilisme. El de Peters, que fa temps que s’utilitza també en les relacions internacionals, pretén mostrar una mirada més real del món”.

Per això, al final, si volem tenir una bona representació de la Terra a petita escala, el millor continua sent aquell globus terraqüi que s’il·luminava i que, qui més qui menys, teníem a la nostra habitació quan érem petits. “Clar que és incòmode per portar-lo de viatge, i no serveix per prendre mesures”, diu Ibáñez. Ja ho veuen. Ni això, ens queda.

La forma de geoide de la Terra fa impossible traçar una cartografia perfecta del planeta ‘National Geographic’ usa mapamundis amb aquest mètode, que fa un efecte més realista