Espanya, amb el pas canviat
El 1957 el règim de Franco s’havia acostat molt més als Estats Units que a Europa
La notícia anava a la pàgina 10 i no contenia ni una sola menció a Espanya. El llegendari periodista Augusto Assía firmava des de Roma la crònica sobre la rúbrica dels tractats de Mercat Comú i de l’Euratom, apareguda a La Vanguardia del 26 de març del 1957. Però la portada del diari estava dedicada a l’audiència dispensada per Doña Carmen Polo, l’esposa del dictador Francisco Franco, als taxistes de Madrid, que celebraven el dia del seu patró.
Mala valoració periodística? No. La firma del tractat de Roma, seguint les instruccions del Ministeri d’Informació, era un tema rellevant però no prioritari. El que era prioritari era mantenir la imatge que Espanya, envoltada d’enemics, continuava endavant i progressava sense agenollar-se –tret de davant del matrimoni Franco– ni dependre de ningú.
El 1957 Espanya vivia un moment crucial. Un moment decisiu per a la sort del franquisme en particular i el país en general. Des de feia més d’un segle Espanya anava amb el pas canviat respecte del món, un desajust que reforçava el sentiment d’aïllament i desemparament, el motor d’un patriotisme reaccionari i orgullós. Espanya vivia així des de la pèrdua el 1898 de les últimes joies del seu imperi: les Filipines, Cuba i Puerto Rico. Sense que ningú mogués ni un dit, els Estats Units van arrabassar al vell poder colonial aquests tres països, l’embrió del que hauria pogut ser un nou imperi –els Estats Units– que al final va optar per concedirlos una independència tutelada.
El 98 és sinònim de la decadència d’Espanya i un motiu d’introspecció sobre els mals del país, un lleó vell i ferit que no va participar a la Gran Guerra (1914-18) i es va dessagnar a la Guerra Civil (1936-39), l’avançada de la II Guerra Mundial, en què no va participar per la seva debilitat malgrat les simpaties –i el deute contret– amb Hitler i Mussolini.
Gràcies al seu anticomunisme visceral, Franco i el seu règim van ser indultats per Washington, malgrat l’animadversió que el president Harry Truman sentia pel dictador. Per això Espanya va quedar al marge del pla Marshall, fonamental perquè els països europeus devastats per la guerra poguessin refer la seva economia. Una oportunitat perduda i un motiu de ressentiment: el món ens té mania però nosaltres, els espanyols, tirarem endavant. El successor de Truman, el general Eisenhower, va fer un gir i va preferir –com a l’Iran o a l’Amèrica Central– un aliat indesitjable però ferm en la lluita contra el comunisme. A canvi, Espaels nya va donar totes les facilitats del món als Estats Units perquè instal·lés a Torrejón de Ardoz, el 1953, una de les seves bases aèries més importants del món.
El tractat de Roma coincideix amb un moment crucial en el túnel del franquisme. L’economia és autàrquica, amb una forta base agrícola, i hi ha problemes serio- sos de reserves de divises. Encara que la dictadura controla tots els aspectes de la societat i la por està interioritzada, Franco intueix que el seu poder trontollaria si es mantenen les penúries i augmenta la insatisfacció per les condicions de vida. Des del seu palau casernari d’El Pardo, Franco alimenta les lluites internes entre seus partidaris per, com un rei absolutista, erigir-se després en àrbitre i pare. I el 1957, al febrer, el dictador ha de dirimir la pugna entre dues famílies enfrontades: els falangistes i la seva eterna revolució pendent i els joves tecnòcrates de l’Opus Dei, que defensen la industrialització i un alliberament de l’asfixiant i rígid
capitalisme d’Estat. El dictador atorga el seu favor als tecnòcrates, les estrelles del govern d’Espanya del febrer del 1957 (tot i així, sis dels 18 ministres són militars).
A partir del febrer de 1957 Espanya mirarà de reorientar la seva economia i reintegrar-se al món, un camí beneït per Washington amb la històrica visita del president Eisenhower a Madrid el 1959. Un suport de tot just 25 hores d’estada a què el règim va correspondre amb el desplegament d’un milió d’espanyols pels carrers per victorejar els dos personatges durant el passeig amb cotxe per les principals avingudes de Madrid.
La relació amb la UE, en canvi, era més complicada: Europa no admetia dictadures en un club fundat sobre valors humanístics. Madrid va demanar l’obertura de negociacions d’adhesió el 1962, una petició que va ser atesa el 1965, l’any del començament de les negociacions, amb l’aval de l’espectacular desenvolupament econòmic dels anys seixanta, un dels més ràpids del món. L’obertura econòmica, el fenomen del turisme europeu massiu de tots els estius i les remeses de divises dels emigrants –1,1 milions d’espanyols van anar a treballar al continent entre el 1959 i el 1973– van enganxar Espanya a la cua del desenvolupament. Malgrat tot, la UE va mantenir el criteri que la dictadura de Franco era incompatible amb l’adhesió. El règim va utilitzar aquest rebuig per alimentar el vell orgull: no necessitem ningú perquè “Spain is different”. Alhora, una generació nascuda després de la Guerra Civil veia en Europa l’ideal somiat de progrés, justícia i democràcia.
Els governs democràtics posteriors al dictador van mirar d’accelerar l’admissió d’Espanya, més lenta del que s’esperaven i basada en interessos econòmics. No va ser fins el gener del 1985, amb el president socialista Felipe González a La Moncloa, quan Espanya hi va ser admesa i va tancar les ferides aïllacionistes del 1898. I, encara avui, l’idil·li es manté: el Parlament espanyol no ha deixat de votar mai positivament qualsevol tractat o reforma que la Unió Europea exigís. Ni una sola vegada.
VINT-I-TRES ANYS EN ESPERA
La petició d’entrar al club europeu és del 1962, però l’admissió no arriba fins al 1985
DAVANT EL REBUIG EUROPEU
El règim va alimentar el vell orgull: no necessitem ningú, “Spain is different”