Ofertes de primavera
Rajoy oferirà inversions a Catalunya amb el corredor mediterrani com a bandera El PSOE proposa de tornar a l’Estatut anterior a la sentència del TC per la via legislativa Ciutadans veu el buit que ha deixat CiU a Madrid i pressiona a favor de l’eix medi
Quadre de primavera. Ametllers florits als jardins de la Moncloa.
Mariano Rajoy ha obtingut una cadira en el Directori Europeu mentre es decideix el futur de la Unió en les crucials eleccions franceses del mes de maig i les alemanyes del setembre. Oferta d’estabilitat. Alemanys i francesos aposten per una Espanya sense sobresalts i Rajoy els ofereix ortodòxia al flanc sud, una vegada que Itàlia ha tornat a l’interior del seu laberint, amb el gall Matteo Renzi ben plomat.
Malgrat tots els seus problemes, que són diversos i greus, Espanya és avui un modest factor d’estabilitat a l’interior de la Unió Europea. Ningú important no aposta avui a Europa per una debilitat encara més gran d’Espanya. Ningú. Aquesta és la flor que la primavera del 2017 ofereix a la dreta espanyola, reclosa en un castell electoral que s’aguanta dret gràcies al suport, la inèrcia i les pors de la gent més gran de seixanta anys. La gent que ja era en aquest món quan el 25 de març del 1957 es va firmar el tractat de Roma.
Amb la flor europea al trau, Rajoy se sent fort, sobretot els dies que mira cap enrere i es veu a si mateix fa un any. El març del 2016 els ametllers van florir malament als jardins de la Moncloa. Rajoy va passar unes quantes setmanes a la maroma. La candidatura de Pedro Sánchez podia haver triomfat si el secretari socialista hagués estat més valent i si el partisà Pablo
Iglesias no s’hagués deixat portar per la fantasia del sorpasso. Sánchez es va acoquinar davant de Felipe González i Iglesias va tenir por que el fracàs d’un govern inestable presidit per Sánchez caigués a plom sobre l’esquena de Podem. Rajoy va resistir, va resistir i va continuar resistint fins al novembre, i avui se sent fort. Fort, amb problemes molt seriosos. El primer, Catalunya.
Ha arribat el moment de l’oferta a Catalunya. La primera oferta pública en cinc anys. Rajoy viatja aquest cap de setmana a Barcelona per clausurar el congrés del PP català i dimarts hi tornarà per inaugurar un fòrum sobre infraestructures convocat pel Govern central amb el títol Connectats al futur. En aquest acte, al qual han estat convidats els principals empresaris catalans, el president exposarà la voluntat del seu Govern d’accelerar algunes de les obres d’infraestructura que ja s’estan duent a terme o que es troben en projecte. El relat és el següent: s’obre la negociació dels pressupostos generals de l’Estat del 2017 sense interlocució catalana (aquest era el gran moment de CiU), però el Govern central s’ocuparà de Catalunya. Ciutadans també vol participar d’aquesta narració exercint una mica el clàssic paper convergent, i això explica les recents i reiterades al·lusions d’Albert Rivera a la urgència del corredor mediterrani.
Millora de la xarxa de rodalies i potenciació del corredor mediterrani, un projecte sobre el qual hi ha més articles escrits que travesses a la via. Un projecte que a Catalunya li interessa, sens dubte, però que avui té el centre de gravetat estratègic a València. Els valencians són els que més pateixen per les ombres conceptuals del corredor. Una mica més endavant veurem per què.
Tot i això, el principal punt crític del projecte és avui el tram Vandellòs-Tarragona, on subsisteix la via única de ferrocarril, una autèntica relíquia del segle XIX en un país que tindrà estació de l’AVE a Otero de Sanabria, un poble de trenta habitants de la província de Zamora a dues passes de la frontera amb Portugal.
Corredor mediterrani: un projecte que ara tothom reivindica, però que no tots entenen de la mateixa manera. Un exemple. La presidenta andalusa, Susana Díaz, també diu que defensa el corredor mediterrani, però acaba de firmar un protocol amb el president aragonès, Javier Lambán,per donar prioritat al corredor central (Algesires-Madrid-Saragossa), que, una vegada descartat el túnel del Pirineu aragonès, connectaria amb Europa a través de Catalunya (els ports de Tarragona i Barcelona). Aquest traçat –que en els despatxos de Madrid també consideren corredor mediterrani– anul·laria la centralitat logística que València ambiciona. Mapes, mapes, mapes. Cal mirar sempre els mapes quan es parla d’aquesta qüestió. Tot i això, alguna cosa s’ha mogut. El 2002 José María Aznar va donar instruccions ben precises a
Loyola de Palacio, llavors vicepresidenta i comissària de Transports de la Comissió Europea, perquè el corredor mediterrani fos exclòs del mapa de les prioritats europees. Quinze anys després hi ha dos traçats (el de la costa i el de l’interior) que porten el nom de corredor mediterrani. I el projecte que Aznar no volia veure ni en pintura serà invocat per Rajoy com a prova que el Govern d’Espanya s’ocupa de Catalunya. Tot esperant les paraules del president a Barcelona, la resposta del bloc sobiranista és perfectament previsible: referèndum o referèndum.
El PSOE també té la seva oferta. Tornar a l’Estatut del 2006. Tornar al text anterior a la sentència del Tribunal Constitucional. Una idea de l’expresident José Luis
Rodríguez Zapatero exposada per primera vegada en una entrevista amb La Vanguardia (27 de març del 2016) quan es complien els deu anys de l’aprovació de l’Estatut al Parlament espanyol. Un
França i Alemanya han ofert a Rajoy una cadira en el Directori Europeu El PNB ofereix pactar els pressupostos; ofereix estabilitat a Madrid i Brussel·les L’independentisme ofereix als catalans un setembre d’emocions fortes
Susana Díaz ofereix al PSOE un lideratge rocós i la segona mort de Pedro Sánchez
any després la ponència política del PSOE, pilotada per Eduardo
Madina, ha fet seva aquella idea. El Partit Socialista, tot i això, no acaba de precisar quines de les competències negades i restringides pel TC –es van anul·lar 14 articles i se’n van reinterpretar 23– podrien recuperar-se mitjançant iniciatives legislatives. Un dels punts que el Constitucional va retallar amb més contundència va ser la creació d’un poder judicial català (articles 97, 98, 99, 100 i 101, declarats inconstitucionals). El PSOE suggereix una línia de treball, però no n’especifica el contingut. El document socialista també planteja que en la reforma del sistema de finançament autonòmic les comunitats amb més nivell de renda no surtin penalitzades. L’oferta es complementa amb el conegut projecte de reforma federal de la Constitució.
Tota reforma constitucional necessita el suport del Partit Popular, però determinades inicia- tives legislatives per a l’ampliació de l’autonomia catalana podrien obtenir en aquests moments un suport majoritari del Congrés dels Diputats. Pel bloc sobiranista català això és “pantalla passada” i la seva resposta a l’oferta primaveral del PSOE també és perfectament previsible: referèndum o referèndum.
El Partit Popular ofereix millorar les infraestructures catalanes i intenta reabsorbir l’ampli suport que el concepte corredor meditertre rani està aconseguint a la Comunitat Valenciana i a Catalunya. També a Múrcia i Almeria. També a les Balears, malgrat que el tren no navega. El corredor mediterrani suggereix la creació d’un poderós marc de col·laboració regional en- valencians, catalans i balears. (Lema dels empresaris valencians, encapçalats per Juan Roig: “Espanya ha de ser circular, a més de radial). El PSOE s’ofereix a reprendre punts de l’Estatut que van quedar a la cuneta. La resposta oficial catalana serà “referèndum o referèndum”.
Hi ha més ofertes de primavera. El Partit Nacionalista Basc s’ofereix al PP per pactar els pressupostos generals de l’Estat del 2017, en possible convergència tàctica amb Ciutadans. Les converses fa setmanes que estan en marxa sota la supervisió de Sabin Etxea (la seu central del PNB a Bilbao). La recent oferta d’ETA –del que queda d’ETA– de lliurar els seus dipòsits d’armes a França abans del 8 d’abril complica la negociació PP-PNB. El Govern espanyol no vol vincular cap mesura d’acostament dels presos d’ETA al País Basc a aquest cop d’efecte. I el PNB no vol que Arnaldo Otegi i Bildu siguin els protagonistes del final d’ETA. És una línia d’intersecció difícil, però el PNB vol ser a l’acord pressupostari, que el reforçaria com a partit central a Euskadi i enviaria un missatge clar a Brussel·les: en l’hora difícil els nacionalistes bascos aposten per l’estabilitat d’Espanya i, per tant, per l’estabilitat de la Unió Europea. De Brussel·les pot dependre en un futur no gaire llunyà la continuïtat del concert foral basc, el dia que l’Europa de la primera velocitat –en què els alemanys i els francesos volen que hi hagi Espanya– discuteixi la unificació fiscal.
I, finalment, l’oferta més cridanera de la primavera. Susana Díaz s’ofereix per liderar el PSOE amb el suport de tots els notables del seu partit, cosa que col·loca Pedro Sánchez extramurs i converteix en gairebé invisible Patxi López. El missatge a la militància és clar: la victòria de Sánchez suposaria la derrota de tots els noms que han teixit la història recent del PSOE. S’està creant un oficialisme espès. I s’està generant un socialisme extramurs i esquerrà que, segons quins siguin els resultats de les primàries, pot tenir la temptació d’establir-se pel seu compte i convertir-se en oferta electoral per als milers de ciutadans que no volen
Susana Díaz, però que tampoc no
els convenç Pablo Iglesias.