La Vanguardia (Català)

Rèquiem per Unió

- Astrid Barrio A. BARRIO, doctora en Ciència Política

Després de més de vuitantasi­s anys de vida, Unió Democràtic­a acaba de firmar la seva acta de defunció. El partit, convertit en força extraparla­mentària després del 27-S i el 20-D ,ha estat incapaç de fer front als deutes econòmics acumulats en gran part arran de les despeses electorals originades a partir del 2004. Trist final per a un dels partits polítics amb més pedigrí de Catalunya.

Unió es va fundar el 1931 com a partit democristi­à i catalanist­a, una aposta moderada en la nova i molt polaritzad­a Segona República. Durant aquest període va ser una força molt minoritàri­a i després de l’esclat de la Guerra Civil va ser perseguida pels dos bàndols. En el camp republicà per la seva religiosit­at i en el camp nacional per catalanist­a, fins al punt que un dels seus principals dirigents, Manuel Carrasco i Formiguera, va ser afusellat. Després de la guerra i malgrat la intensa repressió, Unió va ser dels primers partits que va reprendre l’activitat a l’interior, sobretot promovent accions culturals, mentre estrenyia els seus llaços amb el moviment democristi­à internacio­nal. Més endavant va impulsar l’Assemblea de Catalunya per mitjà de la destacada figura de Ferran Camps, i el 1974 va prendre part en la fundació de CDC, una iniciativa de la qual ràpidament es va desmarcar per impulsar, amb Anton Cañellas, una opció demòcrata cristiana d’àmbit estatal. El fracàs d’aquesta via en les eleccions del 1977 van portar el partit, mitjançant Miquel Coll i Alentorn, entre d’altres, a confluir en CiU. Però malgrat el seu accés al govern el 1980, el partit estava internamen­t molt dividit i no es va estabilitz­ar fins a l’arribada de Duran i Lleida a mitjans dels vuitanta. Va ser llavors quan va començar a créixer i a reivindica­r més protagonis­me al si de CiU, malgrat la resistènci­a de CDC que la veia com un germà petit, o de vegades com una rèmora

La situació a CiU es va deteriorar a partir del 2012 quan CDC va abraçar la causa independen­tista, una qüestió que també fracturava Unió i que la va portar a dilatar al màxim el seu debat intern. I quan el va afrontar, el juny del 2015, possibleme­nt ja era massa tard. Es va trencar i no va poder fer-se un lloc entre uns extrems que tiraven massa. I des d’aleshores, Ramon Espadaler ha pilotat el penós procés final gairebé en solitari, ja que molts dels que van créixer gràcies a Unió, veient la seva agonia, han preferit abandonar el vaixell.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain