Operació d’Estat

Dilluns passat, cap a les vuit de vespre, el president Puigdemont va iniciar la seva glossa de Josep Tarradellas. Era el final del primer acte de commemoració dels 40 anys del retorn del president exiliat i el restabliment de l’autogovern un any abans de l’aprovació de la Constitució. Valdrà la pena anar-hi meditant els propers mesos, que seran de tensió, incertesa i tant de bo que ho siguin també d’encertada presa de decisions. Durant l’acte de dilluns es va definir l’operació Tarradellas com una operació d’Estat. Va ser la idea medul·lar de la intervenció de Puigdemont. Tot i que la retòrica que va gastar era la d’un discurs d’homenatge convencional, la seva intencionalitat anava una mica més enllà. Després d’escoltar-lo tres vegades, de fet, fins i tot em sembla descobrir-hi, velada, una mà que s’allargava per salvar del pou negre a Jordi Pujol –que, separat dels altres expresidents només per un metre infinit, també era present al Saló Sant Jordi–.

A la part més intencionada del discurs, el president va lloar els talents de Tarradellas: una manera de fer que va permetre resoldre l’interrogant sobre com Catalunya tindria un tractament singular dins de l’Estat que s’estava refundant. Va subratllar la seva noblesa i dedicació, va posar en valor l’exigència en les formes, el coratge per afrontar les dificultats i la persistència en la recerca de solucions. Fermesa i intel·ligència que s’havien combinat amb “una gran flexibilitat alhora d’abordar les negociacions”. I va afegir el següent: “Si a l’altra part, en aquest moment de l’alta política i les grans decisions, hi ha les mateixes condicions, aleshores és possible que passi una veritable operació d’estat”. La reflexió implícita, és evident, era aquesta: es donen avui les condicions per entomar el repte del present i resoldre’l activant una operació d’Estat d’una envergadura homologable a la del 1977?

Si volem ser justos, haurem de ser escèptics. Aquelles condicions, per diversos motius, no es donen i per això l’enquistament d’una situació viciada degrada cada vegada més la convivència institucional.

Atrapats dins del laberint actual, tal vegada l’operació Tarradellas, tan audaç, pugui resultar inspiradora.

Una vegada que el Govern Suárez va implantar el bypass que permetia trencar el cordó umbilical amb l’Estat franquista, es va dotar d’un marc jurídic prou flexible per resoldre els problemes que amenaçaven el procés de democratització. La ley para la Reforma Política va ser la que va permetre convocar eleccions, restablir la Generalitat, implantar els pactes de la Moncloa i organitzar el referèndum de ratificació de la Constitució. En el cas que ens ocupa, igual que passaria amb Santiago Carrillo, el govern exigia tenir la confiança que Tarradellas estava disposat a negociar sense qüestionar el nucli dur de la reforma. Així consta en un document, al que a penes s’ha fet esment, redactat després de la visita d’Andrés Cassinello a Saint-Martin-le-Beau. Cassinello era la pura encarnació de l’Estat: membre dels Serveis d’Informació de la Presidència del Govern i de la Segona Secció d’Informació de l’Estat Major. El novembre del 76 va fer el seu famós informe, entregat a Suárez, però alhora Manuel Ortínez i el vicepresident Alfonso Osorio en van redactar un altre. És el document clau. S’hi afirmava l’essencial: “El Presidente de la Generalitat acatará los tres fundamentos del régimen futuro: Rey-EjércitoUnidad”. Era la clàusula, secreta i necessària, perquè l’operació d’Estat es pogués activar.

El mes de juny del 77, fracassades les successives alternatives que el reformisme franquista havia imaginat per resoldre la qüestió catalana a la baixa –el Consejo Regional de Fraga, el partit de Samaranch, negociar amb el Pujol que pensaven que guanyaria les eleccions–, Suárez va apostar per la carta més inversemblant. A l’altra banda de la taula necessitava interlocutors compromesos amb la reforma i a Catalunya les forces vencedores als comicis del 77 –socialistes i comunistes– eren programàticament rupturistes. Es va decidir, per tant, recórrer a la digna antigalla endeutada de la Turena francesa. L’oposició catalanista, burlada, quedaria a contrapeu. “Com deia Pujol, ens han deixat panxa enlaire als parlamentaris”, va escriure Trias Fargas a les seves notes.

Amb la grandesa política de qui sap que no pot deixar podrint-se un problema de primera magnitud, Suárez es va comprometre a buscar solucions. Amb el pragmatisme fecund per saber que no hi havia marge de maniobra fora d’aquell marc legal, Tarradellas va posar en valor la seva fermesa per aconseguir l’objectiu que s’havia imposat feia un quart de segle. Monarquia? República? Generalitat. Després de la reunió a la Moncloa, va comptar tant la seva astuta paciència com la solvència negociadora dels tècnics lleials a l’ordenament vigent –només faltaria, oi?– a qui es va delegar la recerca d’una fórmula per incrustar-hi la vella institució. La llei i la política, dit d’una altra manera, es van posar a treballar. L’escenificació del retorn va ser un esclat de legitimitat que va reagrupar la ciutadania del país entorn de la institució d’autogovern. Sí, una operació d’Estat.

Atrapats dins del laberint actual, tal vegada l’operació Tarradellas, tan audaç, pugui resultar inspiradora