La Vanguardia (Català)

La mort d’un amic

- Pilar Rahola

Mai no podré dialogar amb la mort, ni faré cap intent d’entendre-la, ni la miraré a la cara. Hi visc d’esquenes, aliena a la implacable destral que talla el fil de la vida, com si la seva veritat inapel·lable no m’interpel·lés, com si, en negar-la, la vencés durant un temps, per bé que sigui un engany. Jo, que soc una ionqui del llenguatge i que intento posar raons allà on hi ha incerteses, i pors, i dubtes, i neguits, no soc capaç, tanmateix, de vertebrar ni les primeres paraules sobre la finitud. No sé com serà la mort pròpia, no hi penso, però sé que sóc incapaç de comprendre la mort dels que estimo, i quan se’n van, em sento ferida, rabiosa, esquinçada per dins, mai més completa. No, no hi ha gramàtica, ni llenguatge, ni mots que l’expliquin. La mort és una estafa.

Però és una estafa persistent i quan comencem a fer anys, ens ronda més de prop, vagareja pels voltants, ens persegueix, talment una ombra funesta. I és aleshores quan acumulem pèrdues.

Avui, per exemple, la pèrdua d’un amic estimat, intens, pell amb pell, una d’aquelles presències que sempre ha estat i sempre hi ha de ser, perquè

Jo, que soc una ionqui del llenguatge, no soc capaç de vertebrar ni les primeres paraules de la mort

fem el camí plegats, perquè així han de ser les coses. Però no, de sobte una trucada inesperada, què dius!..., si tot anava bé!..., sí..., és cert, el càncer, però estava controlat, disset anys lluitant, un superviven­t, un heroi de la vida, un resistent, i estava bé, el vaig veure l’altre dia, parlàvem dels projectes compartits, de la pàtria, que batega i anhela, del llibre que he publicat, que te l’he dedicat, Albert, però llegeix-lo després, de quan tornaràs al teu Bellver, de tot i de res... I de sobte, no, ja no, un xoc multiorgàn­ic, l’han sedat, se’n va... I l’altra banda del telèfon em diu una cosa estranya que repica a l’interior com si fos un martell de ferro, pom, pom, esbotzant replecs de l’ànima: “Encara respira, però ja no hi és”. Hi és, però no hi és, el pit alena, el cor batega, la sang rega la pell, però tot és endebades perquè ja ha marxat, sense marxar encara. I em quedo asseguda en silenci, amb el telèfon desat a la cadira, suposo que mirant l’horitzó, però miro endins, intento retenir els records, les darreres paraules, la seva mirada…, i aleshores m’adono que ja estic construint la memòria, que l’amic ja és memòria. És aleshores quan la mort em colpeja, indiferent i freda. L’Albert ja no hi serà més, ja no parlarem de res, ni m’enviarà aquell article que he de llegir, ni el comentari d’ànim, ni el consell que necessito, ja no m’escalfarà amb l’alè de la seva estimació, la seva complicita­t. I amb la seva pèrdua, tot i la molta companyia, caminaré més sola.

Crec que és d’Epicur la idea que la mort és una quimera, perquè no existeix quan hi som, i quan existeix, nosaltres ja no hi som. Ben cert, i per això mateix és tan cruel, perquè no és la pròpia mort la que vivim, sinó la mort dels que estimem. I és la seva pèrdua la que ens derrota.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain