Normalitat

Després de l’atemptat de Londres hi ha moltes notícies sobre el seguiment dels fets que han parlat de la tornada a la normalitat, especialment fent referència a qüestions d’ordre menor com el restabliment de l’ús de la parada de metro o l’obertura al trànsit del pont de Westminster. Elements que s’han convertit en una metàfora del fet que la vida continua i el trasbals ja s’ha superat, malgrat que de ben segur que per les víctimes aquesta constatació no deixa de ser, ara per ara, i fins i tot en el més lleu dels casos, un mal acudit.

Atesa la informació que anem tenint, no només per aquest atac en concret sinó la recopilació de totes les dades que s’han anat coneixent en cada cas, haurem de començar a redefinir quina és ja la nova normalitat. No és només que el concepte no s’ajusti a la realitat dels afectats, sinó que tampoc s’ajusta a la nostra; si més no, amb la definició que se li pressuposa.

Costa fer-se a la idea que la nostra nova normalitat està presidida per un nivell 4 d’alerta terrorista. En la normalitat actual res no fa preveure que els atropellaments intencionats o qualsevol altra acció per fer mal de manera indiscriminada es deixin de produir; hi ha molts països on això ja ha passat abans que a Europa i s’han acostumat, per obligació, a viure així.

No vull espantar ningú i tampoc no vull ser catastrofista, però si res no canvia, i no veig indicis que pugui ser així a curt termini, aquest tipus de fets s’anirà produint i la possibilitat d’aturar-los és molt petita, malgrat que en el cas de l’atemptat fallit d’Anvers ho pot semblar.

Cada vegada queda més clar que no hi ha un perfil concret de terrorista més enllà de la radicalització religiosa real o oportuna, i que hi ha pobres i rics, delinqüents anteriors i ocupats d’alt nivell i que no cal haver passat prèviament per un conflicte armat; per tant, les variables amb les que poden treballar els cossos de seguretat en comptes de reduir-se, augmenten, i això que ja es compten per milers no només els investigats i els monitoritzats, els que poden mostrar algun indici a observar.

La nostra única oportunitat de fer desaparèixer aquesta amenaça de la nostra normalitat és que els radicalitzats es quedin sense comunitat que els aculli, sense xarxa ni relacions que sostinguin la seva pertinença a cap grup, ni als més bàsics, més enllà del pròpiament fanatitzat i/o terrorista.