El mapa com a representació

La visió del món que encara domina les nostres escoles i habita la nostra imaginació continua sent la que devem a Gerardus Mercator, que el 1569 va proposar en un planisferi l’anomenada projecció Mercator, que ens situava a Europa en el centre del mapamundi i que facilitava la navegació mitjançant brúixola. El mapa que va projectar Mercator és, sens dubte, útil, però resulta també tremendament distant de la realitat. L’Antàrtida, el gran continent gelat gairebé ni apareix i hi ha disbarats totals quant a la mida dels continents, sent l’Àfrica la més perjudicada. Per posar un exemple obvi, Grenlàndia se’ns apareix de la mida més o menys de tot el continent africà, quan la realitat és que l’Àfrica és catorze vegades més gran en extensió que Grenlàndia. Fa temps que altres visions i fins i tot fotografies des de l’espai intenten convèncer-nos que el món no és tal com el concebem i que la seva representació no és més que una diguem caricatura llunyana de la realitat. Europa, en especial, és molt poca cosa geogràficament. Tot just una península del gran continent asiàtic, que cavalca sobre un gegantí continent africà. Som petits, no ocupem cap centre i som clarament sobrerepresentats en la història de la cartografia. Però és que la nostra essència última és aquesta: atapeïts, masegats, dividits en múltiples estats; n’hi ha prou amb sobrevolar aquest petit racó del món que se somia un continent per adonar-se’n que pocs són els espais lliures i que ja gairebé tot està fet, pràcticament tota la terra europea rompuda i habitada. Per cert que, magre consol, la península Ibèrica destaca en extensió real davant veïns teòricament més poderosos. I això sigui dit sense esmentar la mida relativament exigua de la que seguim anomenant pomposament la Gran Bretanya. Sense ànim d’assenyalar, que els temps venen carregadets.

El món i la seva història també és la cronologia dels seus mapes. I la cartografia del planeta està evidentment influïda per política i ideologia. Un mapa, al cap i a la fi, és una manera de desxifrar i representar el món. No només és que Europa hagi aconseguit que el planisferi sigui eurocèntric. És que fins a la mateixa idea de situar els mapes col·locant el nord com a límit és molt moderna i filla també de la visió del món del XVI. Fins aleshores, els mapes solien utilitzar de límit l’est, per on surt el sol. O bé el sud, especialment entre els cartògrafs àrabs. Però avui tenim tots la concepció que el nord és “a dalt” i el sud “a baix”. Tret de, potser, els xinesos, que al cap i a la fi es veuen a si mateixos, també sota un prisma deformat, com l’imperi dels cinc mil anys. Els nostres escasos dos-cents anys de domini sobre el vell imperi xinès no són més que una anècdota en la seva història. I Trump sembla disposat a donar-los el relleu una altra vegada i confirmar-los la seva hegemonia de mil·lennis. Contemplar avui planisferis made in la Xina per al seu consum propi és una gran lliçó d’història i del que ara anomenem geoestratègia…

Però tornem per un moment a Mercator, nascut Gerad de Cremere o Gerard Kremer. El seu cognom traduït al llatí va donar aquell Mercator, mercader, que en part explica i exemplifica el seu ofici que, home del seu temps, va unir el cartògraf amb el gravador i fins el matemàtic. Es va formar com a gravador amb Van Der Heyden i va substituir la lletra gòtica per una elegant itàlica que va causar sensació i va crear escola. Cap al 1540 va donar a la impremta un mapa del seu Flandes natal tan exhaustiu que es va dir, simplement, Exactissima Flandriae Descriptio. Després va patir presó per la seva heretgia protestant. Però va trobar col·locació en la seva vida per a diverses obres majors. La projecció Mercator del 1569, el fet de donar ànim a Abraham Ortelius perquè el 1570 publiqués el seu Theatrum Orbis Terrarum i, sobretot, somiar una obra magna com el primer Atles, el primer del seu nom, que es va publicar pòstumament el 1595 (Mercator va morir un any abans) i que després va prosseguir el seu fill: Atlas sive Cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura .El va anomenar Atles no pel tità que sosté sobre les seves espatlles la volta del cel, sinó pel mític rei de Mauritània, a Líbia, que va ser el primer de crear un globus celeste. En qualsevol cas, va consagrar un món aplatat i deforme en el qual Europa era el centre i el ceptre. Aquell món de Mercator és el que ara, malgrat ser encara dominant, es troba pròxim a l’extinció. Els nens russos estudien un planisferi vist des del nord cap al sud, on Rússia és enorme i Amèrica apareix escairada i disminuïda. L’Amèrica del Sud comença a ser conscient de la seva mida i la seva gegantina extensió. Com l’Àfrica. I els europeus continuem obstinats a veure un món que s’esvaeix, sense acabar d’entendre que la nostra força és el nostre passat i que cal acceptar que, petits en mida, som grans en història i conquestes individuals i socials.

L’Europa de Mercator ha de deixar de ser l’Europa del mercader. Per créixer mentre disminueix.